Com una formiga...

La setmana passada vaig anar a la capital, a Barcelona. Últimament, per diferents motius, hi he anat unes quantes vegades. I sempre que hi arribo, al principi, tinc la mateixa sensació de ser una formiga enmig d’un gran bosc. El brogit del trànsit, les cares anònimes que expressen molt o no expressen res, els metros plens de vides estranyes que potser són molt properes (mai ho sabré). Petons d’amants, baralles, renecs, mirades còmplices i altres no tant. Com si no existissis enmig dels milers de rostres que poblen la ciutat.  Els cotxes passen com bales, les sirenes estridents es fan sentir sovint, etc. I és quan tinc aquestes sensacions que em recordo més del meu origen de pagès, amb el cantar dels ocells, els lladrucs del gossos, els miols dels gats, el bon dia el veí fent de banda sonora del meu dia a dia; llavors la formiga somriu i deleix de ganes de tornar al cau! J

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol