Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2010

Sicília!

Imatge
D’aquí a ben poques horetes, un nou viatget, del qual ja fa temps que en tenia ganes. En aquesta ocasió el destí és... Sicília, l’illa més gran de la Mediterrània! Tinc ganes de veure aquesta illa mediterrània, de visitar el volcà Etna i descobrir un nou territori, amb les seves costums i les seves gents. Dos dies i mig donaran per poc, però millor això que res! Ens veiem a la tornada! http://ca.wikipedia.org/wiki/Sic%C3%ADlia

Rutina

Imatge
RUTINA Asseguts al sofà Després d’un frugal sopar La televisió fa d’entreteniment i els distreu la ment Ja no saben de què parlar, ja que tot preparant l’àpat s’han explicat la quotidianitat, han xerrat sense aturador, i fins i tot, del que els hi pot esguardar l’esdevenidor. En una mà ella hi té una infusió i ell amb la seva prem el botó per fer una ullada a l’avorrida programació De sobte ella se’l mira, Es llepa els llavis; somriu. I li espeta: “Ara que la menta em fa anar tant calenta, Em podries posar el teu plàtan al forat que tinc sota el ventre”.

La farsa de la grip A

Imatge
A l’hivern ja no li queden gaires setmanes. Quan encara l’estàvem esperant, hi ha haver una onada informativa sobre la grip A: que si mataria tantes persones, que si es convertiria en una pandèmia, que si feia falta que la gent es vacunés amb Tamiflu... i ara? Ha estat una grip com una altra, que ha causat morts, desgraciadament, però aquesta farsa muntada per les multinacionals ha servit perquè baixessin les reserves de Tamiflu i uns quants s’embutxaquessin un bon grapat de diners. I les veus crítiques? Han estat silenciades pels poders mediàtics! Un bon negoci per uns quants i una alarma i una mentida per la població... Així anem en aquest món....

25 anys sense Salvador Espriu

Imatge
Un preciós poema de Salvador Espriu... pell de gallina! Avui que fa 25 anys que ens va deixar ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Continua la desafecció

Imatge
Continuen els casos de corrupció, continuen les mentides, continua la mania dels polítics de mirar-se al melic i pensar només en estratègies de poder. Sembla que les discrepàncies no són bones, quan és tot el contrari. Discrepar sanament ajuda a millorar i a créixer, no? I mentrestant ells, els polítics i els jutges, busquen protagonisme i els ciutadans patim l’efecte del salvatge capitalisme. Les multinacionals tenen el poder i fan i desfan com els hi rota, amb la connivència dels polítics. I el dia a dia del carrer, el viuen els polítics o bé es dediquen a acaparar més quotes de poder que mai... Realment, cada dia em fastigueja més aquesta classe política que ens governa... Tan de bo tot canviï ben aviat... No perdo l’esperança :)!

Un adéu

Imatge
Ell li acarona la mà. Els seus dits s’entrellacen, les mans dolen de tanta energia que es transmeten. Les mirades clavades a les pupil·les de l’altre fan que el món s’aturi. Però dels ulls en rellisquen llàgrimes, tant per part d’ell com per part d’ella. Qui sap, potser seran els últims instants que les seves pells s’estimin. De sobte un xiulet trenca la trista màgia. Arrenca el tren, sense aturador. Ell marxa a la guerra, ell marxa a una possible mort. I ella? S’asseu a l’andana fins que hores després algú s’apiada d’ella i l’abraça. Retorna de sobte a la realitat. La guerra li ha segat tota esperança i marxa a plorar la mort del seu amor.

L'àvia Margarita

Imatge
Potser sempre el Carnestoltes sempre han estat dates agredolces perquè un dimarts de Carnaval, amb els meus set anys i vestint un vestit groc de princesa, la mama va arriba amb el seu vell R-12 verd i va deixar anar: ja està! Jo ja sabia, àvia Margarita, que la vida se t’escolava, tot i la meva innocència. El meu pare va pujar ràpidament al cotxe i marxaren. La iaia Remei em va abraçar i em va acabar de vestir. Va ser la tieta qui em portà al ball més trist. Ja no et veuria més, àvia Margarita. Encara recordo que escalfaves la llet al petit fogó, sota l’atenta mirada de l’avi Miquel. I que marxares ja fa més de 23 anys, però malgrat això, et recordo i et porto el cor. Un petó molt fort siguis on siguis!

Crash

Imatge
Aquest és el títol d’una pel·lícula dirigida i escrita per Paul Haggis. El fet que la veiés fou casual, car va ser un exercici d’una classe d’anglès. Però realment em van agradar les sensacions que transmet el film. Tot un intricat d’històries que acaben convergint, una metàfora per demostrar que els bons a vegades no són tant bons i els dolents no tant dolents. La pel·lícula tracta sobre el racisme, la immigració, les diferències socials, el sexisme, tot molt ben abordat. Entre d’altres conclusions, en vaig extreure una que ja sabia, que els diners no fan la felicitat. Però, a parer meu, les últimes imatges són un crit a l’esperança, una crida a dir que tothom té dret a una segona oportunitat. Un film totalment recomanable per demostrar que tots som éssers humans, que tots tenim dret a equivocar-nos, i el més important, el dret a rectificar i a continuar endavant malgrat els problemes...

Un poema de Joan Maragall...

Imatge
Més adequat que mai, car ara som al febrer... Febrer Avui la mimosa altiva se m’ha posat al davant tota plena d’arracades i penjolls i fils daurats. S’ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d’un sol tany! Ara fins m’ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa, encà i enllà... Déu te guard, galant minyona! Mil perdons... Que Déu te guard!

Segon gra de raïm

Imatge
Com que ja som febrer i cada mes aniré desgranant un brot de raïms de 12 grans, aquí va el segon gra: no perdis el temps perseguint l’èxit per l’èxit. No malgastis forces en coses que no valen la pena. Estalvia qualsevol sentiment negatiu. A la vida no li demanis allò que no pugui donar-te.

Carnestoltes (un conte)

Imatge
S’amaga darrera una màscara sense rostre. Avui és el seu dia. La seva malformació quedarà reclosa de la vista dels demés sota aquest cartró que li amaga les faccions. Ho té ben decidit, es posarà un vestit de princesa que encara li va bé, car el seu cos raquític no ha canviat amb els anys. Les formes poc desenvolupades ja des de joveneta no s’han vist ni alterades per la creença mal entesa que la maternitat fa engreixar. Però que fou mare ja fa anys, gairebé una vintena. El vestit li entra perfectament, es calça unes sabates de xarol i es tapa la cara. El ball de disfresses no trigarà a començar. S’hi dirigeix, més altiva que mai, amb un somriure que fa que els llavis li dolin. Entra a l’envelat, la pista està plena de gossos, panteres, xeringues, infermeres, calamars, fins i tot condons! Una gran amalgama de disfresses dansen al compàs de l’orquestra. El cor se li accelera; ja el té divisat! Fa tants dies que esperava aquest moment, el seu moment, el que li ha provocat nits sense aclu...

La mà de Fàtima

Imatge
Aquest és el títol d’un llibre d’Idelfonso Falcones, alhora que un amulet ( http://es.wikipedia.org/wiki/Jamsa ). Un llarg llibre de gairebé mil pàgines, de les quals gairebé una tercera part se’m feren un xic feixugues, però arribà un moment del llibre que el llibre m’atrapà i ja ho hi hagué aturador per intentar finir les pàgines i descobrir el desenllaç ben tramat de la història. Una novel·la històrica , molt ben enllaçada i tramada, que m’ha fet descobrir una mica més de la cultura àrab, ja que es narra l’expulsió dels moriscos durant l’edat mitjana a l’Edat Mitjana. Endinsar-me a la història narrada ha estat una bonica manera de conèixer elements importants de la cultura àrab, tant propera alhora que tant llunyana a causa de molts mal entesos històrics. Dues cultures separades bàsicament per motius religiosos, però que comparteixen el mateix culte a la verge Un entretingut llibre que val la pena llegir i una bona font per conèixer noves cultures.

Calçotada!

Imatge
És hivern, concretament el febrer... I amb el febrer, temps de calçots, aquesta dolça ceba que sucada amb una salsa semblant a la del romesco fa les delícies d’un munt de paladars. Alhora, la cocció al foc de la parra de la ceba, l’extracció de la part a sucar i menjar-ho solemnement amb un pitet per evitar que els pits quedin bruts de ceba és ja de per si tot un ritual. Alhora, fer una calçotada és un bon pretext per reunir els amics més pròxims i els més llunyans o també tota la família! I després d’engolir aquesta saborosa hortalissa, és el moment de fer un traguinyol de vi, seure a taula amb la família i/o els amics, menjar quelcom més i fer una llarga sobretaula culminada amb un improvisat partit de futbol. Quin bonic cap de setmana de calçotada!

Un poema de Miquel Arimany

Imatge
Entre el desert del no-res... Entre el desert del no-res i l’oblit hi ha els oasis de les coses. tu al jorn arrapa’t ben fort, que la nit avança, les palpebres closes. Entre el desert del no-res i l’oblit Llança, amor meu, el teu crit.

Una trista conversa

Imatge
Un dissabte qualsevol en un mercat de poble. Dues dones estan remenant roba al costat d’unes noies marroquines. Una de les dones busca una talla M i ho diu a l’altra. La noia marroquina sent la conversa i cada vegada que troba una talla M la passa a les dues dones. I la dependenta fa el mateix (més faltaria, és la seva feina!). De sobte, la dependenta agafa les peces i les dona a les dues dones no marroquines. I espeta: millor que us les quedeu vosaltres les peces, que almenys sou del país. Aquests vénen de fora i ens acabaran fent marxar a nosaltres. Són un poble traïdor! (entre altres perles idiotes). I la noia marroquina, que ho sent i ho entén, baixa la vista, abandona les robes que pretenia comprar i marxa capcota. I a mi em queda un sentiment d’impotència brutal. Aquesta no és la meva Catalunya, no vull un país racista. Trist, però per desgràcia, verídic. Espero no haver de tornar a sentir mai més una conversa com aquesta i sí una conversa integradora en un país lliure ple de per...

Un dia a Barcelona

Imatge
Reconec que vaig poc a la capital del Principat. Primer de tot pel preu abusiu de Renfe, i segon per manca de disponibilitat. Però la setmana passada, per motius laborals hi vaig anar. Després de realitzar la meva tasca, vaig aprofitar per passejar una miqueta per la gran urbe. I les sensacions totalment contraposades depenent del lloc; per exemple, al barri de Gràcia vaig copsar la familiaritat del barri, un petit gran poble. Per contra, al centre, a les Rambles, tot molt més impersonal. Bàsicament botigues i turistes, cares que divisen el no-res. I entremig d’una voràgine de cotxes, motos, busos, metros, etc, em vaig sentir com una petita formigueta perduda enmig el desert....

Per què?

Imatge
Divendres a la nit. Decidim anar a prendre una copa pels locals del centre de la ciutat de Girona. Som quatre noies. Els dos guardes de seguretat ens miren i un li diu a l’altre que no. L’altre ens mira i ens demana invitació. No en tenim. Però en aquell precís moment entren dues noies sense el citat paper. M’indigno i li pregunto per què elles sí i nosaltres no. Ell ens respon que les altres noies hi van cada setmana. Servidora li argumenta que algunes altres vegades hi he anat, però això no li serveix de res. Ens miren gairebé amb menyspreu. Després surt un altre estúpid argument: no teniu l’edat suficient, establerta en 23. Sí que la tenim. I no els queden més arguments. Fins i tot altra gent que hi havia davant del local ens dóna suport. Entrem; no perquè en tinguem ganes, sinó per la ràbia acumulada de veure’ns discriminades qui sap per a què. No portàvem cap símbol de cap classe, anàvem vestides amb texans i una camiseta; serà potser per això que com que no ensenyàvem res de la n...

Neu!

Imatge
El dia s’aixeca mandrós... i fred! Els raig de sol esmorteïts fan més palesa la blancor de la neu sobrevinguda en la primera nit de febrer. Els infants corren nerviosos per arreplegar alguna bola de neu que acabarà a l’esquena d’algun amic o amiga. Els cotxes van més a poc a poc que mai... El paisatge urbà, totalment enfarinat; les porcions de gespa verda s’han transformat en una catifa blanca, immaculada, que et crida a llençar-t’hi. De les boques amagades darrere bufandes i mocadors (palestins) en surt un baf de fredor. S’aixeca el dia a la ciutat de l’Onyar, un dia de neu! I el més bonic de tot: la lluna plena, preciosa, es resisteix a marxar; contempla amatent l’espectacle, somrient, mentre el sol li pica l’ullet.

Vaga de cinemes

Imatge
Avui una setantena de cinemes del país faran vaga per protestar per la nova llei de política lingüística que pretén que hi hagi un major ús de la llengua catalana a les sales de cinema. Argumenten que això farà disminuir el volum de clients. Fals, ofertar el català no farà baixar el nombre de clients; ans el contrari. Veure la cartellera i pensar que hi ha la possibilitat de veure un film en la teva llengua materna, pot ser un bon al·licient per entrar a la sala! El català ha de ser una llengua plenament normalitzada en tots els àmbits, inclòs el de la indústria cinematogràfica. Per què es poden oferir pel·lícules en diferents idiomes (castellà, anglès, etc.) i no en la meva llengua, tan vàlida com qualsevol altre? Jo anava poc al cinema (déu n’hi do amb els preus!) però ara encara hi aniré menys... http://www.facebook.com/?ref=home#/group.php?gid=269800142212&ref=search&sid=1451691367.2390450907..1