Fil musical (un conte)

El despertador sona. Són dos quarts de vuit d’un dia qualsevol. Faig una mica el mandrós, malgrat que el temps se’m tira al damunt i cada dia arribo just a la feina. Al meu costat l’Anna gruny, mentre ja es posa de peus a terra, una manera ben suau de dir-me que m’aixequi. Es fica ràpidament a la dutxa del petit estudi que compartim. Tot i que no som parella, ho semblem. Compartim habitacle i llit, amistats i festes, però res més. Ni un únic clau en els 30 anys que fa que ens coneixem. Ella fa poc que s’ha separat del seu marit... després d’un matrimoni d’un any en el qual vaig fer de testimoni Amb l’Anna fa molts anys que ens coneixem, des de la infantesa, i en aquests moments dolorosos ens hem ajuntat. Ella està a l’atur i jo conservo encara la feina, malgrat que el sou no fa pas tirar coets. I jo fa dos anys que estic solter des que l’Elsa em va deixar per un de més madur... L’Anna està a l’atur, s’està separant i els advocats se li mengen el minso sou que cobra com a prestació d’aturi i els calés que guanya per portar una parella de germans a l’escola se’ls gasta per sobreviure. Com que no vol tornar a casa dels seus pares (tem el sermó diari del nena, ja t’ho deia jo que aquell noi no feia per tu), i a servidor li costa arribar a final de mes, vam decidir llogar aquest estudi d’una sola habitació, amb un llit, una petita cuina, un sofà i una taula amb un parell de cadires. Només queda a recer el lavabo. Sento com l’aigua cau sobre el cos de l’Anna, mentre noto, com cada dia, una punxada al baix ventre. Se m’escapa un petit petarró i un somriure que només jo entenc. Em vesteixo mentre m’imagino la meva companya de pis embadurnant-se el cos de crema d’aloe vera (l’olor ja s’ha escampat per tot l’estudi) i esmorzo un bol de cereals amb llet de soja, car sóc al·lèrgic a la lactosa. El pes sota el baix ventre es fa més feixuc, sembla que tinc les fosses corporals ben embossades. Tot i que l’Anna ja surt del bany i podria anar a descarregar, m’aguanto. Només em rento la cara i em passo ràpidament la pinta pels cabells. Ja m’afaitaré demà, els pèls en prou feines han crescut des d’ahir. Marxo dient a la meva amiga que ens veurem a la nit, que si vol ja faré jo el sopar. Ella assenteix i em diu que té curset de dibuix i que arribarà cap a les 10. Ui, una altra punxada i els budells cada vegada més pesats. Apresso el pas fins a la parada de bus. Estic de sort, està arribant i no m’hauré d’esperar gaire. I per més inri, avui hi ha vaga d’instituts i encara trobo seient. M’hi remoc, intranquil. Em noto les ventositats a punt de sortir; premo les natges en un intent reeixit d’evitar que tot el bus s’emani dels meus gasos corporals. Miro per la finestra; avui no hi ha el tragí de motxilles, ni el de nenes púbers pintades per anar a classe, com tampoc hi ha els grupets habituals de nois que es miren les seves companyes de classe des de la distància, però amb delit. El bus es detura en l’únic semàfor que hi ha en el trajecte fins a la feina. Renou a la panxa, ja inflada i a punt d’esclatar. Per fi es para l’autobús i en baixo apressuradament. A pas ben lleuger entro a l’edifici d’oficines a on treballo. Trec de la butxaca la credencial que m’identifica com a treballador del bloc d’oficines, la mostro d’escallimpada al conserge i m’enfilo al primer ascensor que veig obert. Tercer pis, en un plis hi som. Ja arriba el moment que espero des de que m’he aixecat. Deixo la cartera al meu seient, saludo als pocs companys que ja són a la feina i obro la porta de lavabo. Per fi. El fil musical ja m’indica que arriba l’hora de buidar el ventre. Ara ja no restringeixo les ventositats, que s’acoblen al fil musical que l’empresa ens té al lavabo. No sé qui és la persona encarregada de seleccionar les cançons que em delecten i fan que m’aguanti la caguera fins a la feina, per poder buidar el ventre i començar una jornada laboral ben descarregat i amb bones vibracions. Llàstima que em cal mig matí per recuperar-me del mal de panxa que agafo diàriament per aguantar-me la caguera fins la feina i gaudir del moment d’alliberament... I vinga, després de buidar, tornar a carregar i esperar que el ritme circadià es posi de nou en marxa i demà al matí pugui tornar a cagar de gust...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís