Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Aquest juny torna a ser infaust. Ja fa uns quants anys, també en un mes de juny, l'àvia Remei i l'avi Àngel van marxar físicament. Llei de vida, sí, però que no deixa de ser dolorosa, aquesta llei no escrita. Però de nou, aquest juny he tingut una altra pèrdua. Una companya, la meva gosseta Nina, la meva Nina, que feia quatre anyets que m'acompanyava pel camí de la vida. Un petit ca negre i blanc, carinyosa com mai he tingut cap altre gosseta. Orfe de mare des de les tres setmanes de vida, la vam criar amb biberó. I la petita va anar creixent i mai et deixava. Pujava a l'habitació a fer un cop d'ull a veure si hi eres quan feia molta estona que no et veia. Si estaves asseguda, es posava a la falda a fer-hi una becaina, o en les llargues passejades pel bosc, innamovible d'entre les meves cames. Però aquest cap de setmana la Nina també va deixar de ser-hi físicament. Una petita gosseta, intel·ligent com poques, que m'ha deixat una petjada que em costarà d'esborrar, però a qui li agraeixo totes les estones de joc i de companyia compartits. Guau guau, petita Nina. I per vosaltres avis, una forta abraçada, perquè sempre sou amb mi.
Comentaris