L'estàtua (un conte)

Clic clac! Les mans del senyor que tinc davant dibuixen gestos indicant que m’aparti. Intento desaparèixer de l’objectiu de la càmera que m’apunta sense cap dissimulació. La cara del propietari comença a desconfigurar-se... En quin idioma em parla senyor? Japonès, xinès, tailandès? Mai ha estat el meu fort distingir entre els diferents trets asiàtics...Intento apartar-me, i barrabam! Ja sóc de nassos per terra... i de rebot m’he emportat una escultura mil·lenària al damunt. Ai, alguna cosa se m’està clavant ... La mà de marbre de l’home de pedra que tinc damunt se m’està clavant enmig de les cuixetes poc amagades per la faldilla... Ji ji, quina alegria desbordant. M’ha anat a tocar el meu punt feble, aquell petitet monument de gel del meu cos que amb l’escalfor i el frec es desfà fàcilment i comença a inflar-se... Sento cridòria al meu voltant. El vigilant de seguretat ja s’acosta i comença el reguitzell de trucades internes per intentar arreglar l’estranya situació. Servidora, amagada sobre el cos inert, no pot deixar de somriure; tot i el pes que tinc al damunt, que per sort, no és molt, sento un gaudi intens. De sobte sento una veu que em diu: senyoreta, està bé, pot aguantar? Ahh, sí, sí, tranquil, puc aguantar... El senyor es presenta i m’explica que és el director del museu. Degut a l’antiguitat de la mòmia de marbre que tinc al damunt, em diu que si ho puc suportar, esperarem que vingui el restaurador a fi d’evitar els menors danys possibles a l’estàtua. Aquesta pedra modelada que involuntàriament em té empresonada té el dit molt ben col·locat. El japonès, xinès o tailandès emet guturals sons que semblen exclamacions de penediment. Senyor, si sabés el favor que m’ha fet! La pressió del dit no carnal ha encertat el punt exacte. Sota el pes de l’estàtua faig petits moviments per tal d’ajudar al dit inert a que em provoqui plaer. Sort en tinc que la cara de pedra de l’atleta de pedra em tapa la meva i ningú veu les meves faccions extasiades, mentre que els sons de plaer de la meva gola els dissimulo explicant que en moure’m m’he fet una mica de mal a l’esquena. Passa l’estona, deliciosa per mi, i arriba el famós conservador; per la veu deu ser un senyor ja una mica madur; entrellucant pel costat de les galtes de marbre el veig; bona planta, uns 35-40 anys i amb un cabells que li arriben per les espatlles. Amb la seva arribada també ha fet aparició un grup de bombers i sanitaris, tement pel meu estat de salut. El conservador indica als bombers com han de moure tan preuada peça, sempre i quan jo hi doni el meu vist-i-plau. Primerament diu que intentin moure l’estàtua cap a la dreta, ja que sembla que la part esquerra ha quedat lleugerament malmesa, de manera que si la toquen gaire tenen por que es trenqui. Deixo anar un lleuger sospir, no de dolor, sinó més aviat de plaer. El restaurador s’acosta i em xiuxiueja si tot va bé. Li pico l’ullet i desvio la vista cap al meu entrecuix, a on reposa, tot solemne, el dit de l’estàtua, el causant del petit espasme de plaer, que s’ha accentuat quan els bombers l’han mogut.
L’encarregat de la conservació de les peces museístiques enrogeix lleugerament i em pica l’ullet; senzillament ens hem entès. A cau d’orella em diu que m’ajudarà a que l’entrebanc acabi sent un petit regal pel meu cos. Va dictant les ordres de moviment de la peça: que llisqui una mica amunt, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, així, poc a poquet. La mòmia de marbre, moguda per les hàbils i potents mans dels bombers, executa els moviments talment un home quan mou els seus dits pel meu entrecuix. Arriba fins i tot un moment que el dit índex s’ha col·locat tan bé entre els meus camals que penetra dins la tuta de la meva feminitat... Al cap d’una estona de gaudi dissimulat sota pretesos sorolls de dolor, veig que l’estàtua s’eleva per fi del damunt de la meva anatomia. Davant de la meva mirada impertèrrita hi queda una tita de pedra, llàstima que està massa apagada per fer-me panteixar de plaer; avui, em quedo amb el dit índex de l’estàtua. M’aixeco amb l’ajuda del restaurador, que em somriu tot picaresc. Clic, clac... Macasum, ara és la premsa qui em fa la foto de rigor per plasmar als rotatius de l’endemà el petit incident... i m’hi poso bé, tot acaronant dolçament el dit índex de l’estàtua de marbre....Em sembla que demà em dedicaré a visitar algun altre museu d’escultures atlètiques. M’hi vols acompanyar?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís