Tot caminant arribem al riu, davant del Douro, a on aprofitem per fer un vermut, com no, amb vi, tot contemplant els vianants passar. Però l’hora de marxar ja s’acosta i decidim anar a dinar en un restaurant un xic allunyat del centre, a on hi ha molta gent oriünda i per un mòdic preu, fem un molt bon dinar. Un dels plats que no manquen a la carta és l’arròs de frango (arròs de pollastre), però no en mengem. Per postres aprofito per engolir formatge amb codony, bastant típic de la zona. Per fer la digestió, retornem cap al hostel a recollir les maletes. De camí fem unes últimes compres: en aquest cas comprem una menja dolça típica, el pastís de nata (que en realitat és de crema) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Past%C3%A9is_de_nata ) : “ Els pastéis de nata (pastissets de crema) són unes tartetes farcides d'una mena de crema catalana , molt típics de la cuina portuguesa i una de les seves especialitats més conegudes internacionalment. Són originaris de Santa Maria de B
Aquests dies he tornat a veure la pel·lícula Amélie. Durant la meva estada a París vaig passar per una de les places a on es va gravar el film, just sota el màgic Sagrat Cor, a Montmartre. Allí, i tornat a mirar la pel·lícula, he reviscut la màgia que desprèn aquella noia, alegre, angelical, divertida i diferent. Tant de bo pel món correguessin més Amélies per fer la vida màgica i agradable, si més no als que tenim més a prop cada dia. Despertar un dia amb una sorpresa a la porta, fer saltar un somriure a algú que passa un mal moment, fer allò que tenim ganes de fer però que per peresa o por a vegades deixem de fer...Tot és proposar-s’ho, no? ;-)
Comentaris