Bastida (un conte)

Que bonica que està avui amb aquesta faldilla negra! L’he divisada ja a la cantonada, abans que passés sota la meva oficina de feina. La seva cabellera negra i arrissada, ondulant-se amb el vent. La camisa mig descordada i entallada marca perfectament les corbes de la seva jove anatomia. Ei, a la feina, no t’entretinguis més! Sento que crida darrera meu mon pare, el patró de l’obra. Em disposo de nou a posar totxos i maons en perfecta harmonia, mentre la meva ment no deixa de pensar a on anirà la noia que em té el cor robat. Avui portava la carpeta de la Universitat. Pel camí que ha pres deu estudiar alguna assignatura de lletres... Potser història? Potser filologia? No! Amb la tendresa que desprèn segur que cursa alguna carrera relacionada amb infants. Segurament magisteri infantil o de primària. Quan entri a la classe segur que més d’algun company la mirarà amb ulls zel i alguna companya amb sana o malsana enveja...
Cada dia al matí, quan el maleït despertador fa la seva funció em llevo i mentre la dutxa se’m presenta com el revitalitzant per fer fora les lleganyes, m’imagino les gotes d’aigua que mullen el seu cos esvelt, fent-li tancar les parpelles, baixant entremig dels pits turgents fins a endinsar-se al seu sexe. Aquesta petita imatge irreal és el meu esmorzar diari, de dilluns a divendres, com també és el conte que el meu cervell imagina en les estones de plaer solitari.
De sobte el crit del company que em reclama que li passi un maó em retorna a la realitat de la bastida. Sota el sol imponent de juny, entre ciment i paleta, desitjo que passin les hores per tornar a veure el gràcil caminar de la meva princesa. Avui som dimecres, i segons els meus càlculs, tornarà a refer el camí que la mena a casa a l’hora de dinar. I els càlculs no van errats. Just quan m’estic acabant el iogurt de postres de dinar, la veig. Acompanyada d’una altra noia pèl roja, les dues mantenen una animada conversa, si jutjo les seves rialles i expressions. El moviment de les seves anques, la sinuositat de la seva cintura m’absorbeixen de nou. Ei, baixa de les musaranyes! em crida mon germà. Baixa a signar el rebut del proveïdor de ciment! Silenciosament, amb els pensaments somniat acaronar l’esquena de la noia a qui observo des de fa quatre mesos, obeeixo. Ell i tota la família treballem a l’empresa constructora del pare. Ja des de petits en va ensenyar l’art de seguir les instruccions d’un plànol per dibuixar llars que més endavant s’ompliran de dies de tendresa o de tristesa, nit de passió o nits de por, això ja anirà a gust del consumidor. Mai m’he plantejat fer res més que no sigui enfilar-me a una bastida, pujar parets, entaforar totxos. Notar la gelor de l’aire al clatell o la tebior del sol a les espatlles mentre construeixes el que serà un futur per a algú m’omplia fins fa ben poc. Els caps de setmana els passava acompanyant el pare de fira en fira a buscar noves idees, nous proveïdors, nous horitzons. Però ara ja no. Als meus 22 anys res em fa sentir més feliç que veure la noia dels cabells de nit cada matí, migdia o vespre. Res m’atrau i em capgira més el cervell que el magnetisme dels seus ulls verds.
I així, amb l’esperança de veure-la aparèixer de darrera el carreró, van succeint els dies i l’edifici de pisos que construïm va prenent forma. Juliol ja fa els seus primers passos i ella fa dies que mostra més que mai el seu esplendor. La seva pell cada dia més bruna i el seus cabells rinxolats em tenen els sentits totalment absorts. Però aquest maleït matí, la seva màgia s’ha esquerdat i la meva felicitat se n’ha anat en orris. Un jove d’amples espatlles i cabells llargs la tenia presa, la besava frenèticament sota dels núvols amenaçador de tempesta estiuenca. I s’ha esfondrat el somni de posseir els seus pits entre les meves mans, de notar la seva llengua entremig dels llavis de les meves cuixes, de construir amb els meus dits de manobre el seu plaer. Uns altres llavis besaran la seva nuca, uns altres cabells es barrejaran amb els seus quan l’èxtasi faci fondre els cossos. No seran els meus dits els que s’entaforaran frenètics sota el túnel que hi ha sota del seu ventre pla, ni la seva boca menjarà suaument la meva cloïssa. I només en somnis les meves dents rosegaran la tèbia aurèola rosada dels seus pits tersos i ella m’acaronarà àvidament les galtones que els texans solen amagar. Però avui, dia 3 de juliol, el somni d’amor i de sexe de la paleta de la bastida vilment s’ha enderrocat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís