Una afició (un conte)

Em costa confessar-me... a tots d’alguna manera o altra ens costa, no? Els nostres pensaments més ocults, els nostres vicis més amagats, les nostres pors costa que s’articulin en forma de mots. Però ara que el meu secret més íntim ha estat descobert, ja em puc confessar, ni que sigui sobre un full en blanc.
Moltes nits, quan l’insomni es fa el meu company inseparable, em vesteixo i surto a passejar. Les nits en vetlla ja fa un parell d’anys que van començar i es fan més accentuades en èpoques de nerviosisme. Sortir a copsar l’aire de la nit a les galtes em tranquil·litza, i quan de nou entro en el meu niuet els ulls són més fàcil de convèncer perquè entrin en un son letàrgic. Però ja fa qüestió de mig anyet que enlloc de provocar-me somnolència, les escapades nocturnes em desvetllen encara més. Tot començà una xafogosa nit ja d’estiu, just abans de Sant Joan. La son m’havia tornat a abandonar i les cames per si soles ja començaren el camí per la ciutat. Passant per sota un balconet vaig observar uns calçotets moníssims: de color blau elèctric, tipus bòxer! Ai las! Me’n vaig enamorar i em vaig imaginar com seria el noi que el portés: alt, atlètic, amb un culet seductor i un paquet voluminós... Intrigada vaig decidir espiar qui vivia en aquell piset; així que l’endemà, amagada darrera unes ulleres de sol que em tapaven les marques de cansament, em vaig palplantar davant del pis des de les vuit del matí. Quan a les 10 el sol batent ja em clatellava la sínia, en sortí un jove tal i com me l’havia imaginat. Contenta per la meva intuïció femenina, vaig decidir que seria una bona medicina per les nits d’insomni: endevinar els portadors de la roba interior que penjava dels estenedors de la ciutat, i si la deesa fortuna em donava l’ocasió, tastar i gaudir del que s’amaga sota l’embolcall de roba; i sinó seria una bona injecció d’imaginació per a les nits de plaer solitari...
Així doncs, nit sí, nit també i nit no (tampoc sóc infalible al cansament) em dedico a recórrer la ciutat i descobrir calçotets de totes mides i colors: calçotets blancs i blaus de l’any de la maria castanya, calçotets llargs que semblen pijames, altres de mitja cama on tot deu anar penjim-penjam, bòxers apretats, bòxers de ratlles, amb el burro català, de tots els colors haguts i per haver! Quan algun em crida especialment l’atenció espio discretament l’habitatge fins descobrir si la meva neuròtica imaginació ha endevinat com és l’amo d’aquestes peces. Però a vegades la ment fa caòtiques combinacions que acaben amb un rotund error. Per exemple, recordo que passejant per un carreró conegut per ser ple de pisos d’estudiants i joves, la vista se’m clavà en uns bòxers de color vi amb dibuixos d’espirals; com a contraposició, al balcó del costat hi havia uns calçotets blancs que semblaven de principi de segle... Poderosament intrigada per l’amo dels primers, al matí següent vaig fer guàrdia i quina sorpresa la meva: un senyor voltant la cinquantena recollí els calçotets espiralats i darrera la tènue cortina vaig veure com se’ls enfundava en el seu cos poc malmès pel pas dels anys; quina decepció, jo que havia imaginat un jove de no més de 25 anyets, ben fornit, amb una amples espatlles i un culet amb gust de magrana... Desapassionada per la volàtil i falsa il·lusió mental, encara em vaig sentir més sexualment desganada quan el jove que jo havia imaginat portador dels calçotets d’espiral es posava els blancs del balcó del costat....
Però ja fa un parell de mesos, la meva passió ha anat més enllà. Ja no em conformo amb observar la roba interior masculina; ara, quan alguns calçotets em tenallen la vista, els robo. I així ja en tinc una trentena amagats en una caixa a l’altell. Ah!, però sempre nets i que pengin d’algun balcó o finestra a l’abast de la meva alçada... m’encanta estendre’s damunt del llit i delectar-me amb les formes, les mides i els colors, imaginant-me resseguint el que amaguen, membres de totes mides, pilotetes per jugar... A voltes, però, el caçador és caçat i això justament el que fa ben poc m’ha passat. Fa tres dies, quan em disposava a fer una de les meves incursions clandestines per la llenceria masculina de la ciutat, vaig veure una ombra a la terrasseta del pis. Espantada, em vaig amagar darrere el frigorífic, mentre els meus ulls de gata nocturna observaren com un cos d’espatlles amples i cabells castanys il·luminats per la lluna plena despenjava un parell de calcetes meves, un tanga i uns sostenidors. Tot i l’ensurt, se m’escapà un somriure. Per fi hi havia algú que entenia la meva passió! I atrevida com mai, vaig obrir la porta i em vaig llençar al coll d’aquell jove, que segur que portava uns bòxers de color groc; les meves mans àvides de descobrir si el meu pensament anava errat o no, desposseïren salvatgement els texans de l’intrús de la meva terrassa, que en prou feines sabia com reaccionar! I sí, portava uns bòxers grocs, lleugerament ataronjats! Ell, sorprès, es girà i em baixà el xandall per corroborar, segons les seves paraules, que portava un tanga d’estrelles! I sí, portava un tanga, però no d’estrelles, sinó de llunes...tampoc anava tant desencaminat el noi, d’elements de l’univers anava la cosa... I sota la llum de la lluna, ens desempallegàrem mútuament de la nostra llenceria i ens tancàrem al meu pis per tastar-nos olorar-nos i posseir-nos d’allò que amaga la llenceria. I així fins ara, que he aprofitat que s’ha adormit amb les meves calcetes culotte ben agafades entre els seus nits, per confessar-me tot observant els bòxers que tinc sobre la falda...