Àlex (un conte)

Estic incòmoda. Els peus ja els tinc tant grans que no em caben en aquest llitet que m’he fet a la meva mida. Sento de nou aquella veueta tan familiar que sovint se’m dirigeix dient-me “Àlex, filla meva, sóc la Maria, la teva mare. No saps les ganes que tinc ja tinc de veure’t la carona!”. Però ara no parla amb mi, sinó amb una veu més greu que també estic força acostumada a sentir. No l’escolto tant endins com la de la mare, però cada nit, abans que el cos que em conté se submergeixi en el món dels somnis, se m’acosta i em desitja “Bona nit, petita Àlex, sóc en Jaume, el teu pare. T’envio un petó i descansa, descansis petita meva!”. Però aquesta tradicional dolçor d’aquestes veus tan familiars s’ha esfumat.
- Jaume, però com li puc fer entendre a ta mare? Ja no sé com explicar-li que la nena es dirà Àlex! Mal li pesi! Sempre m’ha encantat aquest nom, ja des de que vam decidir tenir una criatura, fos nen o nena, vam dir que li diríem Àlex!
- Maria, ja ho sé, ja provo de raonar-hi. Però ella no ho entén. Es pensa que si li posem Àlex la condicionarà a no ser femenina. Que enlloc de nines voldrà jugar amb camions. Xiqueta meva, suposo que l’educació tant carca que va rebre la condiciona a pensar això. I l’actitud de mon pare tampoc hi ajuda gens, ja saps, ell que mai ha permès que la mare treballés fora de casa...
- Ja ho sé nino, ja ho sé. La teva mare va ser educada per encarregar-se de la casa i dels fills, i tampoc entén que treballi i encara menys fins ara, que no em queda ni un mes per parir.
- Demà si vols hi anem a sopar i a veure si aconseguim fer-li entendre amb bones paraules ( i si cal, amb l’ajuda d’un parell de vasets de ratafia durant la sobretaula...)
- D’acord.
Silenci. Després d’aquest intercanvi de paraules entre aquestes dues veus que diu que m’estimen, la mare es deu haver estirat. De cop, enlloc de notar el caparró pesat (quan ella es mou o està dreta em va cap avall), hi noto l’esquena. Però el silenci és efímer. Sento que es desitgen i em desitgen bona nit. Després d’unes llargues hores on el cos que em conté hagi restat immòbil, comença un nou jorn. Ho endevino per les paraules del meu pare quan besa la mare tot desitjant-li un bon dia. Les hores van passant dins de la meva bombolla, ben calentona, tot i que cada dia em costa més moure’m. Toco pels quatre costats, fins fa poc em podia estirar del tot, i ara, no puc gairebé estendre la mà! Ja tinc ganes de sortir, aviat em sembla que començaré a picar la bombolla per poder veure el rostre d’aquestes veus tan càlides que m’esguarden cada dia!
Ding-dong! Ding-gong! S’obre una porta, ja he après amb tants mesos a distingir aquest xerric tant característic de les portes quan s’obren. Reconec la veu que saluda als pares i que passa la seva mà per sobre del ventre prominent que em manté amagada. És l’àvia Teresa, la mare d’en Jaume, el meu pare. “Què fa la meva princesa, la meva Alexandra?” Mare, replica en Jaume, “es diu Àlex, encara que sigui una nena, no Alexandra!” La Teresa calla. Passa una estoneta i la mare menja. Ho noto perquè també m’està arribant a mi, tot i que menja all i em sembla que em retornarà... El mar que m’envolta farà una mala olor que no em deixarà dormir tranquil·la. Vaig sentint veus... “Maria, he comprat un regal per la nena!”. La mare estripa quelcom, un paquet: “Teresa, ja li he dit que no cal que compri res per la nena fins que neixi”. “Va Maria, filla, em fa il·lusió”. La mare calla, però sento que quelcom li falla a dins. Una barreja de ràbia i tristesa, diria jo. Ella no ho sap, però jo ho noto tot. Calla, s’aguanta alguna cosa. Sento la calor del pare a prop. La deu abraçar. Al cap d’una estoneta, barram! ja deu haver assegut. Sempre ho noto, perquè sense adonar-me’n la closca m’ha tocat amb alguna costella de la marona. Escolto una nova veu, però que no és del tot desconeguda. És l’avi, sí, l’avi Pere. Comenta : “N’esteu segurs de posar-li Àlex?”. I de nou el pare, amb una veu calmada però contundent: “Sí, i que no se’n parli més. Fa temps que ho tenim decidit. És la nostra filla i ja no vivim al segle passat! Li direm Àlex, la nostra nena, la nostra petita. I tant anirà vestida de rosa, com de blau com de groc, com de tots els colors de l’arc de Sant Martí!”. Silenci tens, els avis crec que s’han donat per al·ludits.
Al cap d’una estoneta, la Maria beu quelcom estrany. No és l’aigua o els sucs a què em té acostumada. És quelcom més dolç, uns glopets d’estrany gust. Una carícia em somou. “T’agrada la ratafia, Àlex?” .”Sí mare, m’agrada aquest gustet. Ja me’n deixaràs tastar quan surti de la panxolina, eh? “ li contesto silenciosament. Però de seguida afegeix “Però només un glopet, que mal segur que no et farà, però no en podem abusar...”. La Maria no tarda gaire a aixecar-se i les dues anem cap al cotxe (quin catruc catruc més característic el de la furgoneta del pare!) De camí cap a casona, els pares parlen de nou. “Jaume, creus que ho han entès els teus pares?” “No ho sé” respon en ell. “Espero que sí. Nosaltres, com a pares, li mostrarem un camí a la nostra petita, però serà ella qui decidirà si el vol seguir o no. Si més endavant es vol canviar de nom o de sexe o del que sigui, serà la seva vida i la seva decisió. I ho haurem de respectar”, afegeix en Jaume. “Tens raó, nino. Ah! Per cert, el vestidet rosa que ens ha regalat ta mare és horrible, jeje... Al final haurem de fer unes cortines roses amb tots els vestidets d’aquest color que ens ha regalat. Però faran un bon conjunt amb les sabatetes blaves que li he comprat” comenta irònica la Maria. Aix, ja m’està entrant nyonya, tinc ganes de fer una migdiadeta, però caram, ja no sé com posar-m’hi! Prou! Ja tinc ganes de sortir d’aquest càlid niuet i poder-me estirar a gust, així que a desvetllar-se i a picar de peus, que ja vull sortir! Pare, mare, Jaume, Maria, que ja vinc al món..........!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís