Carta


Benvolguda,
Potser aquest encapçalament no és el més adient, perquè de benvolguda, i no t’ofenguis, sincerament no ho ets gaire, ans el contrari. Sovint em pregunto per què, de tant en tant, truques a la meva porta, sense previ avís. Bé, algun motiu, però, deus tenir per venir al meu costat. Amagada darrere dels arbres o dels núvols (ben bé no sé a on habites, però tampoc m’importa gaire, car no et vindré a visitar mai per voluntat pròpia!) em vigiles disfressada de quotidianitat. I quan et creus valenta, véns, penetres a casa meva i et fas la meva amiga invisible, la meva companya inseparable i insuportable. T’enganxes al meu cos i t’asseus al meu costat durant les hores de feina, em segueixes al lavabo, aguantant els efluvis que allí s’hi emanen, et fiques al llit amb mi, però enlloc de seduir-me, em desganes de tot. T’abraces a la meva fragilitat i enlloc de vetllar pels meus somnis propicies els meus pitjors malsons. I així puc continuar amb una interminable llista de greuges... Per això, tristesa, et demano amb el meu millor somriure que m’abandonis, que deixis de ser la meva parella, sense rancor, més aviat, amb il·lusió.
Fins mai més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís