evita

Se’m posen els pèls de punta cada vegada que veig la tupinada que hi ha hagut a l’Iran. Com es poden perdre tants milions de vots i que surti, estranyament guanyadora la candidatura que ja governava? Com és que se silencia a cops de porra les veus dissidents? I les detencions il·legals, així com els morts que han perdut la vida per protestar silenciosament? Com és que les dones es continuen menystenint sense que ningú hi faci res, que tan sols el fet de portar les ungles pintades ja pot ser un fet condemnatori? I l’autoritat eclesiàstica, teòricament neutre en aquestes eleccions, per què es decanta per la candidatura falsament guanyadora? També estan borratxos de poder? I el dret bàsic de manifestació, què se n’ha fet? Democràcia? No! I mentrestant, occident calla. Per què? Moltes preguntes que em fan bullir el cap de ràbia, però malauradament, sense resposta.

Ara és fàcil parlar d’aquells que ja no hi són. Ja fa gairebé una setmaneta que l’exjesuïta Vicenç Ferrer va morir. No fa pas tant va ser guardonat com el català de l’any. Nascut a Barcelona el 1920 va passar la major part de la seva vida a l’Índia, concretament a la ciutat d’Anantapur. Des del 1952 va dedicar la seva vida a l’eradicació de la pobresa en aquella zona i a millorar les condicions de vida allí existents. Va haver de lluitar contra les classes dirigents governants, però per contra tenia el suport dels pagesos i d’Indira Gandhi. Ferrer va abandonar la seva vocació religiosa i es va casar amb la periodista anglesa Anne Perry, que el va acompanyar en las seva àrdua però immensa tasca de crear un món més just i millor. En el nostre planeta hi ha molts Vicenç Ferrer anònims, que lluiten cada jorn per un planeta més solidari i equitatiu. Però per desgràcia encara en falten molts més. Gràcies, Vicenç per ser un exemple de generositat i d’honradesa, per ser un exponent de que en e...

Sí, tinc al·lèrgia. Per sort, de física només en tinc a un medicament, però d’al·lèrgia moral en tinc molta. Em surten erupcions (encara que no visibles) cada vegada que observo com el poder corromp, com una trona i una poltrona són capaces de fer miques uns ideals. Continuant amb l’al·lèrgia, en tinc als maltractadors que atonyinen les seves parelles fins, en alguns desgraciats casos, a la mort. I també a aquells que per guanyar diners són capaços de trepitjar les persones, de convertir-les en esclaves de les seves ànsies monetàries. Per no parlar de la grandíssima al·lèrgia d’aquells que per tenir un color de pell diferent d’altres persones es creuen superiors a la resta de gent del planeta; i tres quarts del mateix amb els que discriminen les persones per la seva orientació sexual o religiosa. I per no citar aquells/es que maltracten impunement el planeta, la natura, la mare terra. Sí company/es, fa temps que tinc al·lèrgia, que malauradament, no és primaveral, sinó perpètua . A ve...

Sí, avui ja és el dia de la revetlla de Sant Joan, segons la tradició, la nit més curta de l’any. Arreu del país cremaran fogueres, esclataran petards, dansarà la gent, i a Ciutadella, també ho faran els cavalls. Una festa per celebrar els solstici d’estiu, la nit en la qual es cremen coses velles i inservibles per deixar pas a una nova època. Tradició ancestral, la nit en la qual les bruixes (sovint arrecerades de les mirades, amagades en indrets tant màgics i recòndits com el Pedraforca) surten a celebrar els seus rituals, a dansar al voltant del foc, a viure la màgia. I la flama del Canigó, que s’estendrà arreu dels Països Catalans serà l’espurna que encendrà milers de focs d’arreu del país, focs que tan de bo serveixin per il·luminar el camí cap a la llibertat del meu poble! I és que després de la revetlla, arriba Sant Joan, la diada nacional dels Països Catalans! http://ca.wikipedia.org/wiki/Nit_de_Sant_Joan (una petita explicació sobre la revetlla!) ( http://www.youtube.com/watc...

Demà ben d’hora al matí, agafaré una avió i... Alemanya! Ja fa gairebé un parell d’anyets que vaig visitar per primera volta aquest país del centre d’Europa, país partit durant una bona colla d’anys després de la finalització de la segona guerra Mundial. Primera estació, Hidelberg, a la vall de riu Neckar, ciutat famosa pel seu imponent castell, cap al sud del país. I després... a l’aventura. Tres dies no donen per molt, però sí per fer un petit tast de la pàtria de Goethe! I quines ganes que en tinc!

Aquests dies, en retornar al poble d’on sóc oriünda vaig copsant el canvi de color dels camps. Aquell blat que he vist néixer al llarg dels mesos, créixer de color verd esplendorós, s’està convertint en color d’or. La pluja, la mare terra, l’aire, tots han contribuït a transformar els colors. I entre el verd i el groc he pogut observar una bona colla de colors, com ara els grocs i els vermells, per no parlar d’algun blau esgarriat, que han fet companyia als bris de blat mentre anaven creixent. Canvi de colors, final de primavera, inici de l’estiu!

La setmana passada va ser la festa d’un barri de Girona. Música en directe, una plaça plena i ballarusca fins a la matinada. Cervesa per aquí, xarrup de moscatell per allà, gent de diverses procedències unides per una nit de companyonia i gresca. I enmig de tots, un grup de gent disminuïda, entre els quals em vaig fixar amb una noia que cantava a cor que vols la cançó “Més que la meva sang” de Lax’n Busto. Sincerament em vaig emocionar amb la passió i la il·lusió encomanadissa que la noia em va transmetre amb els seus cants i balls. I per rememorar aquells instants, la cançó (que per cert m’encanta!). http://www.youtube.com/watch?v=KNwNeA5KCJY