Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXX)


Amb tot, fem una parada per anar al lavabo. És una botiga, una àrea de servei amb souvenirs, però no compro pas res. Un cop al bus, continuen les explicacions. Deixem la carretera principal i enfilem per una carretera secundària, que ens ha de menar cap a un castell de les croades, el castell de Shawbak. Té l’origen en les primeres croades a Terra Santa, però més tard fou conquerit pels mamelucs i hi van deixar inscripcions a les façanes. Un cop aparcat el bus, remuntem la carena per pujar al capdamunt. El paisatge és vertaderament espectacular. Un desert àrid, amb matolls, algun xiprer i cases ja derruïdes, que temps ha, havien estat habitatge la gent i que ara serveixen, com a molt, com  refugi de pastors d’ovelles (n’hi ha molts ramats, així com també algun ramat de dromedaris). Un cop dalt de la fortalesa, hi entrem. Podem anar dins de l’església, veure el baptisteri, etc. També hi ha una cisterna d’aigua, una cosa totalment nova per l’època, però no tenim temps de baixar els gairebé 400 escalons que hi menen i tornar a pujar. Ens passegem per les runes, que s’estan rehabilitant, i podem contemplar una panoràmica preciosa. Hi ha arcs i contraarcs, espitlleres, etc. I també inscripcions alcoràniques a les façanes d’algunes torres.
Tal i com es conta a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Xawbak; https://en.wikipedia.org/wiki/Montreal_(Crusader_castle) ) :” El castell de Xawbak, anteriorment conegut com Mont-real o Mont Reial, tal com el van denominar els seus constructors, d'origen francès —en àrab قلعة الشوبكqalʿat ax-Xawbak— és una fortalesa dels croats en el costat oriental de la vall de l'Aravà, sobre una muntanya cònica, amb una esplèndida vista de la vall i al costat de la ciutat moderna de Xawbak, en el camí dels Reis, al sud de Jordània. El castell va ser construït el 1115 per Balduí I de Jerusalem durant una expedició a la regió, durant la qual va capturar Àqaba, al mar Roig, el 1116. Originàriament es digué Crac de Mont-real (Mons Regalis en llatí, sempre en honor al rei, ja que la seva traducció és 'muntanya reial').
És estratègicament situat en un turó sobre la plana d'Edom, en la ruta dels pelegrins i les caravanes entre Síria i Aràbia. Això va permetre a Balduí el control del comerç, ja que es necessitava un permís de pas. La terra que l'envolta és relativament fèrtil i es van excavar dos grans dipòsits al turó, amb una empinada escala que porta a les fonts que hi ha al mateix lloc.
El castell va passar a formar part d'una de les divisions del Regne de Jerusalem, la senyoria de Transjordània, que ocupava les vastes extensions d'Edom i de Moab. El seu primer senyor va ser Roman de Puy, però una revolta contra Folc I de Jerusalem el 1126 (o 1134) va fer que aquell fos exiliat i Paganus (Pagen), majordom de Folc, va passar a administrar la Transjordània, va construir el Crac de Moab el 1142 i el va convertir en el castell fort de la regió. Després, per una qüestió de matrimonis, el castell va passar a mans de Felip de Nablus. El 1177, el govern de la regió va passar a Renaud de Châtillon, quan aquest es va casar amb Estebaneta de Milly. Renaud va usar el castell per a atacar les riques caravanes que arribaven intactes a aquest pas. També va construir vaixells que després portava a la mar Roja, amb la intenció d'atacar la Meca. Això va acabar sent intolerable per al soldà aiubita Saladí, que va envair el regne el 1187. Després de capturar Jerusalem, va assetjar el castell. Es diu que durant el setge, els seus defensors van vendre les seves dones i nens per menjar, i que es tornaven bojos per la falta de sal. En estar en un turó, Saladí no va poder usar armes de setge, però després de gairebé dos anys el castell va caure finalment en mans de les seves tropes al maig de 1189, i les famílies dels defensors van tornar junt amb aquestos. Més tard, el castell fou capturat pels mamelucs, que el van reconstruir.
Poc queda del castell original dels croats, irregular, amb una amplitud màxima de 175 per 90 metres. Encara que mai ha estat enterament excavat, se sap que hi havia una sèrie de tres murs que romanen parcialment. Queden una església i una capella dels croats, més diversos edificis civils construïts amb pedres d'una pedrera propera. Les torres i els murs estan decorats amb inscripcions gravades que daten de les renovacions dels mamelucs en el segle XIV, però l'interior està en ruïnes. Sota els murs, un suau pendent enllosat envolta el castell. A prop de l'entrada, un pou amb uns 350 relliscosos graons descendeix a una font.
Referent als mamelucs, a viquipèdia es conta que (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mamelucs): Els mamelucs (en àrab مماليكmamālīk, "posseïts") van ser uns soldats d'origen esclau convertits a l'islam que servien els califes i els soldans aiúbides durant l'edat mitjana. Amb el temps es van convertir en una casta militar poderosa que va prendre el poder en més d'una ocasió, com per exemple a Egipte, on s'instaurà un soldanat mameluc entre 1250 i 1517. Els primers mamelucs van servir els califes abbàssides de Bagdad el segle IX. Eren reclutats principalment a les àrees properes al Caucas i al nord de la mar Negra. La majoria no eren d'origen musulmà i havien estat venuts en esclavitud per famílies empobrides de l'estepa o capturats per traficants d'esclaus. El sistema mameluc donava als governants tropes que no tenien cap vinculació a cap estructura de poder establerta. Els guerrers locals eren sovint més lleials als xeics o a les seves famílies que no pas al soldans o califes. Si algun comandant conspirava contra el governant, sovint no era possible de derrocar-lo sense causar crispació entre la noblesa. En canvi, les tropes d'esclaus eren estrangers de l'estatus més baix que no eren capaços de conspirar contra el governant i podien ser fàcilment castigats si causaven problemes .Un cop els mamelucs eren convertits a l'islam, eren entrenats com a soldats de cavalleria. Els mamelucs havien d'obeir les ordres de la furusiyya, un codi de conducta que comprenia valors com el coratge i la generositat, però també ensenyaments de tàctiques de cavalleria, doma de cavalls, arqueria i tractament de ferides. Els mamelucs vivien en casernes i passaven junts la major part del temps. Els seus entrenaments incloïen esports com competicions de tir amb arc o presentacions d'habilitats sobre el cavall com a mínim dos cops per setmana. L'entrenament intensiu i rigorós de cada nou recluta ajudava a assegurar la continuïtat de les pràctiques mameluques.Tot i que, un cop acabat l'entrenament, tècnicament ja no eren esclaus, encara estaven obligats a obeir el soldà, que els mantenia com una força aliena, sota el seu comandament directe, per ser utilitzada en el cas de friccions tribals locals.El soldà tenia el nombre de mamelucs més elevat, però altres emirs també podien posseir-ne. Molts mamelucs van ascendir a posicions destacades a l'imperi, incloent-hi el comandament d'exèrcits. En els inicis, el seu estatus no era hereditari i els fills eren privats de succeir els pares, però en llocs com Egipte les forces mameluques van acabar vinculades a les estructures de poder i van aconseguir grans nivells d'influència”.
Pel que fa a les croades, a viquipèdia s’explica (https://ca.wikipedia.org/wiki/Croades  ; https://en.wikipedia.org/wiki/Crusades ) :” Les croades foren una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós, organitzades per coalicions d'estats europeus a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans, i sostingudes pels denominats 'estats cristians' de la regió. Tingueren lloc durant els segles XI i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276.
(Continuarà)
(La fotografia és d'un dels camins que hi ha la ciutat perduda de Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís