Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXVII)

Altres

Alawites

Els alawites, que també s'anomenen nusayrites, són al voltant d'un milió i viuen a Síria i el Líban. Es tracta d'un moviment esotèric que comparteix creences del xiisme però també del cristianisme i d'altres.

Islam Kharigita

La denominació de "kharigisme" (al-ẖawārij, "els qui fan secessió") va incloure una varietat de corrents eixits d'aquells que, a l'època de la primera fitna (segle VII), si bé primer eren partidaris d'Alí ibn Ali-Tàbit, després no el van recolzar i finalment no van prendre partit per cap dels bàndols. El seu punt de vista era que el califa havia de ser espiritualment pur i que els acords políticoreligiosos d'aquell període comprometien aquesta puresa espiritual. Si bé avui dia aquest corrent ha pràcticament desaparegut, el terme es fa servir a vegades per designar els musulmans que es neguen a comprometre's amb aquells amb qui estan en desacord.

Azraquites

Els azraquites (segle VII) van ser un corrent radical i violent del kharigisme.

Najdites

Najdat fou una branca kharigita fundada per Najda ibn Àmir al-Hanafí.

Ajradites

Els ajradites foren els seguidors d'una branca del kharigisme. Fou un grup principalment actiu al Khurasan.

Sufrites

El sufrites van ser una variant del kharigisme que florí durant els segles VII i VIII, menys radicals que els azraquites. Creien que la sura XII de l'Alcorà (Yússuf) no era autèntica.

Ibadites

L'única branca del kharigisme existent actualment és l'ibadisme. Aquest corrent, que també és considerat com una de les primeres escoles de dret islàmic (màdhhab), hauria aparegut menys de 50 anys després de la mort de Muhàmmad.

Els ibadites han mantingut tradicions similars a les dels kharigites, tot rebutjant-ne les més agressives, però malgrat això ells mateixos no es consideren com a kharigites. Aproven els califats d'Abu-Bakr i d'Úmar ibn al-Khattab, considerant-los com "Dos Califes Ben-Guiats". Llurs creences específiques inclouen: walyah (amistat i unió amb els creients veritables i amb els imams ibadites), bara (dissociació i hostilitat envers els no-creients i els pecadors) i wuqf (reserva envers aquells que tenen un estatus poc clar).

És la forma dominant de l'islam a Oman, tot i que hi ha petits grups disseminats de seguidors en altres països de l'Àfrica Oriental i del Nord. La primera dinastia rustàmida medieval a Algèria va ser ibadita.

Escoles teològiques

Des dels inicis de l'islam han existit diverses escoles de pensament que difereixen sobre les relacions entre fe, raó, ciència, teologia, filosofia, etc. El pensament islàmic antic es va dividir ràpidament entre kàlam (pensadors que emfatitzen la fe) i fàlsafa (pensadors que emfatitzen la raó) i es van desenvolupar diverses escoles teològiques.

Amb el pas de la història, a causa de les relacions de l'islam amb les altres civilitzacions i a l'evolució dels seus propis fidels, aquestes escoles han anat apareixent i desapareixent, engendrant-se moviments més liberals o d'altres que, en reacció, preconitzen el retorn a "l'islam original" i que rebutgen les interpretacions aportades per la tradició, malgrat ser una de les característiques essencials del sunnisme.

Aquestes diferents visions però, constitueixen divisions transversals en relació a les divisions sectàries, és a dir que els seus partidaris poden seguir alhora una o l'altra escola de jurisprudència (un hanafita o un xaiïfita podien ser, per exemple, partidaris de la visió mutazilita).

Les escoles teològiques s'anomenen igualment escoles d'aqida.

Qadarisme

El qadarisme designa un grup de teòlegs sense homogeneïtat interna que en els primers temps de l'islam, del 690 a la consolidació definitiva del mutazilisme als inicis del segle IX, va proclamar la validesa del principi del lliure albir.

Mutazilisme

El mutazilisme (segles VIII a XIII) va ser una escola teològica originada a Bàssora quan Wàssil ibn Atà va abandonar les lliçons d'Al-Hàssan al-Basrí a causa d'una disputa teològica. Aquest corrent volia combinar la lògica i el racionalisme de la filosofia grega amb les doctrines islàmiques i demostrar que ambdues eren inherentment compatibles. El mutazilisme discutia qüestions filosòfiques com ara si l'Alcorà és creat o etern, si el mal és obra de Déu, si la predestinació impedeix el lliure albir, si els atributs de Déu s'han d'interpretar al·legòricament o literalment, o si els pecadors són realment castigats anant a parar a l'infern. Si bé al principi va tractar-se d'un corrent independent de l'islam ortodox, va acabar per fondre's dins del sunnisme.

Murgisme

El murgisme (segle VIII) és una de les primeres escoles teològiques que van aparèixer. Va emergir en oposició al kharigisme, arran de les primeres controvèrsies pel que fa al pecati a les definicions del que és un veritable musulmà.

Defensaven la idea que només Déu pot jutjar qui és un musulmà veritable i que a part d'Ell ningú pot decidir qui és "infidel" (kafir); per això, tot musulmà hauria de considerar els altres musulmans com a creients veritables i fidels, tot esperant el veredicte de Déu el dia del Judici Final. Aquesta teologia va promoure la tolerància sota els omeies i va permetre la conversió de molts indecisos. Les idees murgites van acabar dominant les kharigites.

El murgites es van desviar de la visió ortodoxa quan van declarar que cap musulmà no aniria a parar a les flames de l'infern, fossin quins fossin els seus pecats. Aquesta noció contradeia la creença tradicional que afirma que els pecadors han d'anar temporalment a l'infern. Arran d'això els murgites són considerats Ahl al-Bida o "Gent de la Innovació" per majoria dels altres musulmans.

Atharisme

L'atharisme (sorgida al segle IX) (de l'àrab athar, "narracions") defensa que cal evitar aprofundir excessivament l'especulació teològica. Utilitza l'Alcorà, la sunna i les dites dels sahaba i considera que aquests texts s'han de seguir al peu de la lletra, sense cercar a interpretar-los. Va influir fortament l'escola jurídica hanbalita i, a través d'aquesta, el wahhabisme i el salafisme.

(Continuarà)
(La imatge és del sender, el Siq, a Petra)