Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXXI)

Si bé la majoria de croades foren impulsades per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans, també s'utilitza el terme per a designar operacions lliurades contra els eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la Croada albigesa, i també contra els estats que s'oposaven a la disciplina papal, com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.

Etimologia

El terme 'croada' prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats i es va aplicar, especialment en el segle XIII, a les guerres contra els musulmans, els pobles pagans, els heretges cristians i els enemics polítics del Papat. Però, per extensió, el terme s'empra per descriure qualsevol guerra religiosa, política, espiritual (com la Reconquesta) i, a vegades, certs moviments polítics o morals. Així, per exemple, a l'Estat espanyol, els alçats contra el govern legal republicà l'any 1936 aviat van denominar Croada a la guerra començada per ells mateixos (1936-1939) per considerar que el seu objectiu era vèncer l'ateisme i els nacionalismes perifèrics.

Context històric

L'inici de les croades va ser marcat amb l'objectiu de reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians. Algunes de les batalles més cruentes van tenir lloc a Jerusalem. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu).

Posteriorment els papes van aplicar el terme a diferents guerres empreses amb el seu suport, en principi en defensa de la religió o de l'autoritat papal, com la croada contra els albigesos.

Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.

A l'Imperi bizantí, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota a la Batalla de Manazkert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació bizantina va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el Papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder comptar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.

Primera croada (1095-1099)

Les croades van començar formalment el dijous 27 de novembre de 1095, en un descampat de la ciutat francesa de Clermont-Ferrand. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s'hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a llurs localitats i reclutessin més fidels per a la susdita croada. També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l'agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble (l'actual Istanbul, a Turquia), on es reagruparien. Des d'allà, llançarien un contraatac, juntament amb l'emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, essent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

Els exèrcits croats

La Primera Croada es va atènyer a l'esquema prevista pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir amb passos de gegant durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l'estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d'Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l'entusiasme popular que la seua crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ésser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l'Ermità, natural d'Amiens (França). Encara que foren nombrosos el participants en la Croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l'Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l'any 1099.

La conquesta d'Anatòlia

Els exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L'emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l'Imperi Bizantí que fos pres. Els caps croats es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d'Anatòlia, Nicea (l'actual ciutat d'Iznik a Turquia). Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar le sospites dels croats que l'emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d'Anatòlia a Dorilea (prop de l'actual Eskisehir, a Turquia). L'1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l'exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l'Àsia Menor. El següent gran objectiu va ser la ciutat d'Antioquia (l'actual Antakya, a Turquia). Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d'octubre de 1097, però no va caure fins al 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul (a l'actual Iraq), el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d'Antioquia. Els croats van repel·lir aquesta expedició d'auxili el 2 de juny.

La conquesta de Jerusalem

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l'estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les envistes de les muralles de Jerusalem.

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l'ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

(Continuarà)
(La fotografia és de Petra)