Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXXII)


Una setmana més tard, l'exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofré de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon, a l'actual Israel, el 12 d'agost. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofré de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

L'apogeu dels cristians d'Occident a l'Orient

Després de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, essent-ne el més poderós el regne de Jerusalem. Al nord d'aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Tripolí hi havia el principat d'Antioquia, situat a vall de l'Orontes. Més a l'est hi havia el comtat d'Edessa (l'actual Urfa turca), poblat principalment per cristians armenis.
Els èxits de la Primera Croada es devia en gran mesura a l'aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l'inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d'Imad al-Din Zengi I, governant de Mosul i Halab (actualment al nord de Síria). Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seua primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d'Edessa l'any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l'estat croat que hi havia a la regió.

La segona croada
La resposta del Papa a aquella desfeta fou proclamar la Segona Croada a finals de l'any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII i l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III. L'exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d'una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa. L'exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ésser molt millor i només una part de l'expedició original va arribar a Jerusalem l'any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d'aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l'any 1150.

Saladí I i la tercera croada (1189-1192)
El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l'Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d'Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l'estat islàmic que s'estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts. Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l'exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, Guiu de Lusignan, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers, excepte el Gran Mestre Gerard de Ridefort, i els Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats, i es va perdre la més valuosa relíquia de la cristiandat, la Veracreu. Saladí, després d'aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d'octubre. En aquell moment l'única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban, i Antioquia, a Síria.
El 29 d'octubre de 1187, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L'entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seues files es van apuntar tres grans monarques: l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Frederic I), el rei francès Felip II i el rei d'Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i llurs nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre. Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre, ara a Israel), al llarg de la costa mediterrània. Cap al mes d'octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perdurà en condicions precàries durant un segle més.

Les darreres croades
es posteriors croades no van obtenir pas els èxits militars que havia tingut la Tercera Croada.

La Quarta Croada (1202-1204)

Va ésser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d'atacar Terra Santa des d'Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals. Fou una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats acordaren atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l'Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l'any 1204, la qual fou saquejada sense misericòrdia, i el poder bizantí quedà definitivament afeblit i l'autoritat imperial desaparegué repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l'imperi: l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l'Epir. L'Imperi Llatí de Constantinoble, creat així per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l'emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i fou la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

La Cinquena Croada (1217-1221)

Va ésser promoguda pel mateix Innocenci III amb la intenció de recuperar Jerusalem i la resta de Terra Santa. La primera ofensiva de la Cinquena Croada tenia com a objectiu capturar el port egipci de Damietta, la qual cosa s'aconseguí el 1219. L'estratègia posterior requeria un atac contra el poderós califat aiúbida d'Egipte, la presa del Caire i una altra campanya per assegurar el control de la península del Sinaí. Tanmateix, l'execució d'aquesta estratègia no va obtindre tots els seus objectius. L'atac contra El Caire es va abandonar quan els reforços que havia promès l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Frederic II, no es van materialitzar i el riu Nil va experimentar una crescuda. L'agost de 1221 els croats es van veure obligats a retre Damietta als egipcis i al setembre l'exèrcit cristià es dispersà.
(Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís