Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXIX)



Altres moviments

Islamisme polític

"L'islamisme polític" defineix un conjunt d'ideologies derivades de diverses visions fonamentalistes, que sostenen que l'islam no solament és una religió sinó un sistema polític que ha de regir els imperatius legals, econòmics i socials de l'estat. Es tracta doncs d'un concepte i no pas d'un moviment unificat, i els seus seguidors no se solen anomenar ells mateixos com a "islamistes". Les visions religioses i les ideologies dels seus partidaris poden ser força variades, i poden incloure tant fidels sunnites com xiïtes. Els grups considerats islamistes inclouen moviments com Al-Qaida, els Germans MusulmansJamaat-e-Islami o Jamaat al-Muslimín.

Islam liberal

Els moviments liberals i progressistes dins de l'islam tenen en comú una orientació religiosa que depèn principalment de l'ijtihad o "esforç individual d'interpretació de les escriptures". Els musulmans liberals defensen, doncs, una major autonomia en l'examen crític dels texts religiosos, la igualtat de gènere, els drets humans i tenen una visió moderna de la cultura i la tradició islàmiques.

Alcoranisme

Els alcoranistes segueixen únicament l'Alcorà, sense tenir en compte les tradicions addicionals o els hadits, que solen considerar com a pertorbadors del missatge diví original. Hi ha una multitud de grups i moviments que es basen en aquesta concepció.

Moviments seculars i sincrètics

Si un "musulmà" es defineix com a tal per tenir fe en la religió de l'islam, hi ha persones (sobretot en el món modern) no practicants, agnòstiques o fins i tot atees que malgrat tot s'identifiquen amb l'islam en tant que àmbit cultural, en general per haver-hi estat immersos des de la infància. També hi ha i hi ha hagut musulmans sincrètics que han conciliat creences dispars amb l'islam, arribant a crear-se moviments com per exemple el Tauhid-i Ilahi de l'emperador mogol Àkbar (segle xvi) o, més recents, el Crislam o el Sufisme Universal.[11][12]
Fes relacionades

Babisme

El 1844Siyyid 'Ali-Muhammad proclamava des del Xiraz (Iran) ser el Mahdí i prenia en el títol de "El Báb" ("la Porta"). El tema central de les seves prèdiques girava entorn de l'arribada imminent d'una segona Manifestació de Déu, la missió del qual seria inaugurar l'era de pau i abundància anunciada pel cristianisme, el judaisme i la resta de religions. També defensava la teoria de la revelació progressiva i afirmava que cap veritat no és definitiva; va preconitzar una espiritualització de la religió, una condició més elevada per a la dona i altres reformes socials, com la supressió de la poligàmia, del concubinat i del comerç d'esclaus.[13]
El babisme, derivat bàsicament del xaykhisme, va separar-se així de l'islam ortodox i va guanyar un nombre significatiu de seguidors a l'Iran, però aquests van ser declarats heretges per l'estat i el 1850 el Báb va ser executat públicament. La majoria dels bábis van acceptar Bahá'u'lláh com la Manifestació Divina profetitzada pel Báb, i es van considerar des d'aleshores com a bahá'ís.[14]

Fe Bahá'í

Després de la mort del Báb, gairebé tots els Bábís van reconèixer en Bahá'u'lláh la realització de la profecia del Báb del yazhiruhu'lláh, "Aquell pel qui Déu es manifestarà", donant així per acabades les profecies del Báb i de l'islam sobre la fi del temps i el retorn del Mahdí i de Jesús. Com l'escola xaykhita d'interpretació islàmica, a la qual aquest grup està històricament connectat, els Bahá'ís interpreten l'escatologia islàmica (i altra) simbòlicament i metafòricament. A causa dels seus orígens i de la seva història, aquesta fe es qualifica a vegades com a secta de l'islam, cosa que rebutgen tant els seus partidaris com la línia central musulmana. Malgrat això, els Bahá'ís han estat perseguits com a apòstates en alguns països islàmics, especialment a l'Iran.

Ahl-e Haqq

L'Ahl-e Haqq o Yarsan és un moviment sincrètic creat a l'Iran al segle XIV per Soldà Sahak i que és practicat per algunes comunitats de kurds. El moviment, influït per certs aspectes del xiisme i del zoroastrisme, integra nocions mil·lenaristes, igualitàries i dualistes. Pels seus seguidors, l'univers es compon de dos mons diferenciats però interrelacionats: l'intern (batini) i l'extern (zahiri), seguint cadascun les seves pròpies regles; encara que els humans només són conscients del món exterior, les seves vides estan regides per les regles del món interior. Altres pilars del seu sistema de valors són que l'Essència Divina té successives manifestacions en forma humana (mazhariyyat) i la creença en la reencarnació (o dunaduni en kurd). L'Ahl-e Haqq utilitza molta terminologia islàmica però no observa els ritus musulmans tradicionals.[15]

Sikhisme

El sikhisme és un ensenyament creat al segle XV a l'Índia pel guru Nanak en un intent de sintetitzar l'hinduisme i l'islam, convençut que la religió hauria de ser un mitjà d'unió entre els éssers humans i no una font d'enfrontament. Nanak va dir: "La realització de la Veritat és més important que qualsevol altra cosa; encara més important és la vida real". I també: "No hi ha hindús, no hi ha musulmans". El sikhisme creu en la igualtat de tots els humans i rebutja tota discriminació basada en la casta, el credo o el sexe. Tampoc no dóna importància a l'ascetisme com a mitjà d'assolir salvació, sinó que recomana viure de manera senzilla i responsable com un bon cap de família.”
Continuant amb les religions, també ens explica que les guerres de Síria i de l’Afganistan són guerres polítiques i econòmiques, sobretot entre EUA i Rússia. Es plany que Síria era un país sobirà, sense cap lligam amb ningú, amb gas, petroli, etc. I que això no agradava a les grans potències i d’aquí la guerra cruel que encara hi ha, amb l’invent d’Estat Islàmic pel mig...
Els musulmans també creuen fermament que el seu destí ja està escrit des de que neixen.
(Continuarà)
(La fotografia és de Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís