LA BRUIXA DE SANTA CREU D’HORTA (un conte)


Era un diumenge del mes de maig. Jo devia tenir uns 12 anys i amb els pares, avis, tiets i cosins havíem anat buscar aigua a la font i dinar a Osor. Tot fent la sobretaula l’àvia va comentar que feia molt de temps que no anava a Santa Creu d’Horta, una petita església situada al bell mig de les Guilleries, on hi tenia una tieta seva enterrada. Els meus pares i oncles van dir que això s’arreglava aquell mateix dia: havent dinat, ens hi vam dirigir.
El trajecte fins allí no el recordo gaire. Només sé que em vaig marejar com una sopa i que només baixar del cotxe, vaig sortir corrents a perbocar en un marge.
Entretant em recuperava i anava bevent glopets d’una ampolla d’aigua que em va donar ma mare, vaig seure a terra mentre la resta de la família anava al petit cementiri i les meves cosines més petites es dedicaven a recollir flors per dipositar al nínxol de la tieta de la nostra àvia.
Vaig tancar els ulls i em vaig recolzar d’esquena al marge, mentre el sol m’acotxava amb la tebiesa dels rajos. Em vaig mig endormiscar quan, de sobte, una olor molt punyent em penetrà per les narius. Sobresaltada, vaig fer un bot i vaig veure una silueta endinsant-se al bosc no gaire llunyà. Però, d’on provenia l’olor que m’havia tret del meu capteniment?
No gaire lluny d’on havia estat descansant, vaig adonar-me que hi havia un grapat d’herbes recent collides. Amb la somnolència, però, vaig dubtar de la veracitat del que havia vist i olorat i no hi vaig donar més voltes.
Vaig fer de nou un glop d’aigua i vaig anar a retrobar-me amb la meva família. Les cosines ja havien recollit un preciós ram de flors i l’àvia el va dipositar solemnement a la tomba de la germana del seu pare.
Tot passejant per la zona, on no hi havia ningú més a part de nosaltres, quelcom de nou em cridà l’atenció: a la llunyania, just a l’entrada del bosc, hi havia una senyora amb una llarga cabellera cendrosa i vestida de negre, parapetant-se darrera d’una roca. En adonar-se que l’havia vista, es posà el dit a la boca, demanant-me silenci. Espantada, vaig mirar a la resta de la meva família, absorts els adults en una conversa sobre genealogia familiar i, els més menuts, jugant a futbol amb la pilota que el meu oncle sempre portava dins del cotxe. Ningú no l’havia divisada, així que vaig optar per no dir res i me’n vaig anar a jugar amb les meves cosines i cosins. De tant en tant, però, anava fent llambregades cap a la zona on havia vist la misteriosa senyora, a qui vaig batejar com La Bruixa. Ja perduda l’esperança de tornar-la a veure, es va fer l’hora de tornar cap a casa. Dins del vehicle, encara vaig girar el cap per darrera vegada: la vaig tornar a veure, ara amagada darrera l’església. La vaig poder observar molt millor: alta i esvelta, amb un vestit negre fins a sota els genolls, unes botes negres i un penjoll en forma d’estrella, amb una pedra incrustada que reflectia els minvants rajos de sol. En adonar-se que l’havia vista, em tornà a fer el gest de clamar silenci. I de nou, vaig callar, malgrat l’excitació que em corria per dins.
No vaig dir res a ningú, però durant unes quantes setmanes, la imatge de La Bruixa de Santa Creu d’Horta se’m va anar apareixent a la memòria, fins que un dia es va acabar diluint a la capsa dels records.
Els anys van transcórrer i no vaig tornar a Santa Creu d’Horta fins una dècada després. M’acabava de llicenciar en Ciències Ambientals i em van donar una petita beca per ajudar en un projecte de la Universitat, que consistia en fer un estudi sobre l’estat de les rouredes a la zona de les Guilleries. A mi i a un company, en Jaume, ens va tocar la zona d’Osor, que també incloïa Santa Creu d’Horta. El fet de retornar-hi va fer sortir de la capsa de la memòria la visió de La Bruixa. Fins i tot li vaig explicar l’anècdota al meu company, mentre dinàvem, un dia a mitjans de setembre, a l’ombra de la vella església que, segons havíem llegit, estava documentada des del 902 i que havia estat restaurada unes quantes vegades.
Després de dinar l’entrepà, vam continuar la tasca d’avaluar la roureda. Cadascú tenia una part assignada, i bolígraf i bloc en mà, anàvem fent la feina encomanada. De sobte, entremig del fullam, quelcom em cridà l’atenció: els rajos de sol es projectaven sobre una pedra que els reflectia de manera espectacular. En atansar-m’hi i moure les fulles per veure quina pedra era, vaig tenir un gran esglai: era un penjoll en forma d’estrella, amb una pedra incrustada al mig: el penjoll de La Bruixa. Reprimint els nervis i l’emoció, el vaig agafar de terra. El vaig netejar i el vaig observar: la meva retina es va confabular amb els meus records. No en tenia cap dubte, era el penjoll que deu anys enrere havia vist al coll de la misteriosa dama de negra, que s’ocultava per aquells verals. Amb les mans tremoloses, me’l vaig desar a la butxaca de jaqueta, delerosa d’explicar la meva troballa no científica al company de treball. Malgrat l’excitació i la pujada d’adrenalina, vaig tornar a immiscir-me en la meva tasca d’estudi de les rouredes. Però quan no havia ni caminat deu metres, vaig fer un xiscle que devia ressonar per totes les Guilleries: vaig ensopegar amb un crani colrat encara de cabells blanquinosos. El Jaume va venir esperitat en sentir el meu crit i va quedar lívid en veure el que tenia als meus peus. El crani estava unit al tronc, tapat encara per restes d’un vestit negre embrutat de fang. Amb la mirada ja ens vam entendre: davant nostre teníem les restes de La Bruixa de Santa Creu d’Horta. Vam intentar trucar al telèfon d’emergències, però no hi havia cobertura. Vam acordar que jo em quedaria allí i en Jaume aniria a buscar un lloc des d’on poder trucar.
Esmaperduda, vaig adonar-me que la dona portava penjada una samarra, que quedava dissimulada enmig de l’obscur sotabosc. Tot i que sabia que no ho havia de fer, vaig posar-me els guants que portava a la motxilla per motius professionals i la vaig obrir. Dins hi havia una llibreta amb tapa de cuir, un llapis, herbes seques... I no vaig ser a temps de veure què més, ja que vaig sentir passes que s’acostaven. En un rampell, vaig agafar la llibreta i el llapis i ho vaig amagar tot a la meva motxilla, juntament amb els guants.
Al cap de pocs minuts el meu company ja m’anunciava que els Mossos estaven de camí. Ens vam asseure a terra i vam esperar, tot fent elucubracions sobre qui era la misteriosa dama: si era una vagabunda, una vella bruixa de les Guilleries, una pertorbada... Estàvem ben abstrets quan vam sentir un cotxe que arribava pels  encontorns d’on érem: mentre jo m’esperava, en Jaume va anar a cercar la parella de Mossos, que van certificar la troballa, ens van fer unes quantes preguntes de rigor i ens van demanar les dades. Ens van dir que ja podien marxar i que ja ens avisarien si necessitaven quelcom més de nosaltres. Ells s’havien d’esperar a la comitiva judicial per fer l’aixecament del cadàver.
Encara astorats per la troballa ens vam parar a fer un toc a una taverna d’Osor abans de retornar cap a casa. En Jaume em proposà d’anar a sopar amb els seus amics, però vaig declinar l’oferta. Estava delerosa d’arribar a casa i obrir la llibreta que havia amagat entre les anotacions del nostre estudi.
Un cop a casa, em vaig dutxar i em vaig tancar a l’habitació amb una cervesa ben fresca, mentre contemplava les Guilleries a l’horitzó. Curosament, amb l’ajuda d’unes pinces, vaig obrir la llibreta. Una flaire coneguda sobrevingué: la mateixa olor que havia sentit anys enrere a Santa Creu d’Horta! Vaig començar a llegir les pàgines, prou ben conservades, escrites en un català rudimentari i plegat d’errors, però entenedor: la llibreta era una compendi de la flora que la bruixa trobava al bosc. De cada planta en descrivia la flor, la fulla, les arrels i per a què servia. A més, també hi havia un receptari de com curar diversos mals amb herbes remeieres que trobava.
Una esgarrifança em va recórrer l’espinada: davant meu tenia un petit tresor de les Guilleries, la transmissió de la saviesa durant un bon grapat de generacions.
Què en faria, d’aquesta llibreta? El més sensat hagués  estat entregar-la  a les autoritats judicials o a un museu. Estava decidida a fer-ho sense més dilació. Quan em vaig posar la jaqueta per anar als Mossos a entregar la meva troballa, tot i que m’exposava a alguna sanció, vaig notar que hi havia una cosa dins de la butxaca: el penjoll amb l’estrella. El seu tacte fred em féu estremir. Tocar-lo em va fer canviar d’opinió: no, no entregaria la llibreta.
El que faria seria transcriure-la en homenatge a La Bruixa i a generacions de dones sàvies del bosc.
I així ho estic fent. Quan acabi, m’escaparé a Santa Creu d’Horta i amagaré el testament de La Bruixa, per tal que algun dia alguna dona el trobi i es continuï transmetent anònimament la saviesa popular dels boscos de les Guilleries.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís