Sud est asiàtic 2017: dia 13, de Luang Prabang (Laos) a Siem Reap (Cambodja); (21 d’agost de 2017) (IV)

La conquesta tailandesa el 1594 va marcar la caiguda del país, que va passar a dependre dels conflictes dels seus dos estats veïns creixents en poder, Siam i Vietnam. L'establiment del Vietnam al delta de Mekong va conduir a l'annexió d'aquesta àrea a les seves possessions territorials cap a finals del segle xvii. En conseqüència, Cambodja va perdre un dels seus territoris més rics i la seva sortida al mar. Aquest tipus de pèrdues es van succeir durant la primera meitat del segle xix, ja que aquest estat veí pretenia absorbir per complet la terra cambodjana i integrar els seus habitants a la cultura vietnamita.

Després de segles de decadència, Cambodja va ser convertida en protectorat francès el 1863 i juntament amb Vietnam i Laos va formar part de la Indoxina francesa. El 1867, a canvi del reconeixement de Siam del seu protectorat, França es va comprometre a no annexar el territori cambodjà a la Contxinxina i va reconèixer la possessió tailandesa de les províncies de Battambang i d'Angkor. Durant trenta anys el govern colonial va permetre al rei Norodom I dirigir els assumptes interiors del país, reservant els exteriors. Després de la seva mort, el 1904, amb l'ascensió al poder del seu germà Sisowath, els francesos van augmentar el seu poder sobre el tron. La restitució de les dues províncies occidentals que estaven en poder de Siam va fer que el poder colonial es consolidés encara més. L'amistat entre els dos països va continuar amb l'hereu Monivong.

Encara que els francesos van construir certa infraestructura a Cambodja, en particular vies de comunicació, aquest desenvolupament va estar encaminat a la integració d'Indoxina, i no a la millora de les condicions dels habitants. En efecte, els cambodjans estaven molt mal representats en les administracions centrals de Hanoi, la majoria dels professionals i tècnics que treballaven al país eren vietnamites. Per la seva banda, els xinesos controlaven el govern. El 1937, dels 631 estudiants inscrits a la Universitat Indoxina de Hanoi, només 3 eren cambodjans.

Després de l'ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, el país va declarar la seva independència el 1953.

En marcat contrast amb els seus veïns de Cotxinxina i els altres territoris de població vietnamita d'Indoxina, els cambodjans es van mostrar relativament inactius políticament durant les primeres quatre dècades del segle xx. La ficció acuradament mantinguda de govern real va ser probablement el factor més important que va contribuir a això. Les baixes taxes d'alfabetització, que els francesos van ser molt reticents a millorar, també van fer molt per mantenir aïllada a la gran majoria de la població dels corrents nacionalistes que estaven escombrant altres parts del sud-est d'Àsia.

No obstant això, la consciència nacional va començar a sorgir entre el grapat de khmers amb educació que componien l'elit urbana. Molts dels membres d'aquesta nova elit eren graduats del Liceu Sisowath a Phnom Penh, i criticaven les polítiques colonials franceses, la prevalença de la usura en les zones rurals, la dominació estrangera de l'economia i la manca d'oportunitats per accedir a l'administració pública i als llocs professionals, enfront del tracte de favor donat als vietnamites.

Cambodja va tenir la sort d'escapar al sofriment suportat per la majoria dels altres pobles del sud-est asiàtic durant la Segona Guerra Mundial. Després de l'establiment del règim de Vichy a França el 1940, les forces japoneses van ocupar el Vietnam i van desplaçar a les autoritats franceses. A mitjan 1941, van entrar a Cambodja, però van permetre als funcionaris colonials francesos romandre en els seus llocs. Aprofitant la situació, el gener de 1941, tropes tailandeses havien envaït Cambodja. La lluita a terra va romandre indecisa, però els francesos de Vichy van derrotar a la marina tailandesa en un enfrontament en el Golf de Tailàndia. En aquest punt, Tòquio va intervenir i va obligar a les autoritats franceses a acceptar un tractat pel qual cedien la província de Battambang i part de la província de Siem Reap a Tailàndia a canvi d'una petita compensació. L'agressió de Tailàndia, però, va tenir un impacte mínim en la vida de la majoria dels cambodjans, fora dels que habitaven a la regió nord-oest del país.

El rei Monivong va morir l'abril de 1941. Encara que el seu fill, el príncep Monireth, havia estat considerat l'hereu aparent, els francesos van triar en el seu lloc a Norodom Sihanouk, el besnét del rei Norodom. Sihanouk era un candidat ideal des del seu punt de vista per la seva joventut (tenia dinou anys d'edat), la seva falta d'experiència i la seva flexibilitat.

En un esforç per obtenir el suport local en els últims mesos de la guerra, els japonesos van dissoldre l'administració colonial francesa el 9 de març de 1945, i van instar a Cambodjaa declarar la seva independència dins de l'anomenada Esfera de coprosperitat de l'est d'Àsia, controlada per ells. Quatre dies més tard, el rei Sihanouk va proclamar la independència de Kamputxea (denominació original en llengua khmer de Cambodja). El 15 d'agost de 1945, el dia en què el Japó es va rendir, es va formar un nou govern amb el nacionalista Són Ngoc Thanh en qualitat de primer ministre. Quan les forces aliades van ocupar Phnom Penh l'octubre, Thanh va ser arrestat, acusat de col·laboració amb els japonesos, i va ser enviat a l'exili a França. Alguns dels seus partidaris van fugir al nord-oest del país, tot sota el control de Tailàndia, on es van alinear al voltant d'una facció del moviment Khmer Issarak, format originalment amb l'estímul de Tailàndia en la dècada de 1940. (Continuarà)