Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (VII)

El resultat d'aquest Congrés va ser la creació de la República de Colòmbia, coneguda com la Gran Colòmbia. Es promulgà la Llei Fonamental de Colòmbia i el territori comprenia Nova Granada i Veneçuela, que es dividiren en tres departaments: Cundinamarca (Bogotà), Veneçuela (Caracas) i Quito (Quito). El desembre de 1821 el congrés proclamà Bolívar President de la República, i Francisco de Paula Santander vicepresident. Així: «les repúbliques de Veneçuela i la Nova Granada queden des d'aquest dia reunides en una sola sota el títol gloriós de República de Colòmbia»

Mentre, Bolívar seguia preparant la invasió militar de Nova Granada tractant de mantenir els detalls de la campanya en secret fet que contribuïa a augmentar la imprevisibilitat de l'atac. Morillo estava al corrent de l'arribada de la Legió britànica a Angostura, sota el comandament de James Rooke, i va intuir que el següent pas de Bolívar seria unir forces amb José Antonio Páez, destacat líder rebel de Los Llanos. Així, després d'analitzar la situació va decidir atacar el principal reducte rebel de Casanare amb la Tercera divisió espanyola sota el comandament del coronel José María Barreiro. Els espanyols, alhora, eren assetjats constantment per les tropes del general Santander amb tàctiques de guerrilla.

L'arribada de l'època de pluges va fer els camins intransitables i dificultava les operacions militars. Els espanyols van decidir replegar-se pensant, de pas, que l'enemic faria el mateix. Morillo tenia un exèrcit exhaust i no rebia reforços des de feia molt de temps, i estaven combatent contra forces militars de les que es desconeixia la seva capacitat real. És llavors quan Bolívar va realitzar una de les seves gestes militars més destacades: el Pas dels Andes, que va realitzar en una estació poc propícia i que es considerava impracticable amb els mitjans de l'època. Travessaren l'erm de Pisba, i atacaren als realistes el 25 de juliol de 1819 a la batalla del pantà de Vargas. L'exèrcit realista va fugir i l'exèrcit de Bolívar entrà a Tunja el dia 4 d'agost. Poc després es reuní amb les tropes del general Santander a Tame (actualment situada al departament d'Arauca).

Barreiro va decidir replegar-se cap a la ciutat de Bogotà on les condicions li serien molt més favorables. L'enfrontament decisiu entre republicans i realistes es va produir a la batalla de Boyacá el 7 d'agost del 1819, ja que es pretenia aturar l'avanç de les tropes de Barreiro cap a Bogotà; Bolívar obtingué la victòria. Quan el virrei Samana, que coneixia la vigència del decret de guerra a mort, es va assabentar de la derrota, va fugir de Bogotà i l'exèrcit revolucionari va entrar triomfant a la capital el dia 10 d'agost.

En els anys següents l'oposició realista va ser completament eliminada. El 24 de juny de 1821 es va produir la batalla de Carabobo, prop de València, amb una derrota decisiva de l'exèrcit espanyol que va ser completada amb la batalla naval del llac Maracaibo el 24 de juliolde 1823. D'aquesta manera Veneçuela es va independitzar definitivament.

Durant l'estada de Bolívar a Bogotà, es van donar altres processos llibertaris com el de Guayaquil, el 9 d'octubre de 1820 que es va dur a terme sense la participació de Bolívar, la qual cosa va incidir perquè posteriorment ell volgués ocupar aquella província que s'havia declarat independent sota la presidència de José Joaquín de Olmedo. Tot just dos anys després Bolívar arriba a Guayaquil amb el seu exèrcit, destituí la Junta de Govern i annexà la província a la Gran Colòmbia.

Després de la victòria d'Antonio José de Sucre sobre les forces espanyoles a la batalla de Pichincha el 24 de maig de 1822, el nord de Sud-amèrica era independent. Amb aquesta gran victòria Bolívar es va preparar per marxar amb el seu exèrcit i creuar els Andes i alliberar definitivament Perú, que ja havia declarat la seva independència el 28 de juliol de 1821 després del desembarcament del general José de San Martín a Paracas i la presa de Lima el 12 de juliol.

El 26 de juliol de 1822, Bolívar va tenir una reunió amb San Martín a Guayaquil per discutir l'estratègia a seguir. No se sap què va passar a la reunió, ja que va ser secreta, però San Martín va tornar a l'Argentina, mentre que Bolívar es va preparar per derrotar els últims reductes espanyols a Amèrica del Sud, a la serra i l'Alt Perú. El 1823, Bolívar va obtenir l'autorització del Congrés de la Gran Colòmbia per prendre el comandament i al setembre va arribar a Lima amb el suport del govern peruà que li demanà que dirigís la guerra, planificant l'estratègia amb Antonio José de Sucre. El 10 de febrer de 1824, el congrés peruà va nomenar dictador a Bolívar i així va poder controlar les intrigues de la nova república. El 6 d'agost de 1824 Bolívar i Sucre van derrotar l'exèrcit espanyol a la batalla de Junín. Arran d'aquesta victòria, José Joaquín de Olmedo li va escriure el poema èpic Victòria de Junín. Canto a Bolívar, veritable obra mestra de la poesia equatoriana i llatinoamericana. En ella, no només es descriu la batalla, sinó també Olmedo posa en boca de Huayna Cápac el destí d'Amèrica lliure del jou espanyol. El 9 de desembre de 1824 Sucre va eliminar l'últim baluard de l'exèrcit espanyol a la batalla d'Ayacucho, punt final del domini espanyol a Amèrica del Sud. (continuarà)

(La imatge correspon al "Parque de los Novios", dins del parc Simón Bolívar)