Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (V)

Des del febrer fins a l'abril de 1813 va haver de romandre a Cúcuta ocupat per problemes legals i per diferències amb Manuel del Castillo que començava a veure amb suspicàcia els seus desitjos d'envair Veneçuela. En aquells moments, Bolívar disposava d'una força eficaç i envoltada de bons oficials de Nova Granada disposats a seguir-lo en una eventual reconquesta de Veneçuela.
Després de rebre l'autorització i subministraments de Nova Granada, Bolívar va iniciar una de les seves accions militars més destacades: la campanya Admirable. El febrer de 1813 va sortir des de Cúcuta i travessà els Andes veneçolans sense trobar resistència per la qual cosa va avançar fins a Mèrida i va capturar la ciutat pacíficament, ja que les autoritats realistes van fugir. Després d'aquesta entrada triomfal el Cabildo de Mèrida li va concedir el títol de "El Libertador"; seria la primera d'una sèrie de reconeixements. Ràpidament les forces de Bolívar van controlar la situació i guanyaren terreny a un enemic que fugia davant el sorprenent avenç; havia agafat completament desprevinguts als realistes. Bolívar va decidir buscar l'enfrontament directe amb les forces realistes i això succeí a Los Taguanes, un lloc entre Tucupido i Valencia; els va derrotar i va forçar una capitulació que es va signar a La Victòria.
Després de la capitulació realista, Bolívar va tenir el camí lliure cap a Caracas, la capital, on el 6 d'agost de 1813 va fer l'entrada triomfal. Després d'una victòria a Mosquiteros va ser nomenat capità general i li ratificaren el títol de "El Llibertador" que des d'aleshores va quedar lligat al seu nom.
A partir de llavors Bolívar es va concentrar en organitzar l'Estat i dirigir la guerra en el que semblava ja la seva etapa final. L'activitat administrativa desenvolupada per Bolívar va adquirir unes grans dimensions; va organitzar el règim militar mitjançant regulacions, va mantenir el Consolat i va crear un nou sistema fiscal, un nou mecanisme d'administració de justícia, va modificar el govern municipal i va oferir la nacionalitat a tots els estrangers que volguessin col·laborar amb la causa republicana. Igualment va atendre els assumptes econòmics mitjançant incentius a l'activitat agrària, les exportacions i la recerca de mà d'obra qualificada.
Però va aparèixer en escena la figura d'un capità de milícies espanyol anomenat José Tomás Boves, famós per la seva empenta, que a principis de 1814 va iniciar operacions militars a La Porta amb tropes autòctones de la regió dels Llanos veneçolans, implantant el saqueig. Les forces de Bolívar es van anar debilitant en els constants enfrontaments davant d'un enemic que es va demostrar implacable i que no dubtava a executar els presoners per no haver-los de mantenir. Davant l'increment de la violència i la manca de mitjans per combatre Boves, el 7 de juliol de 1814Bolívar va decidir retirar-se cap a la part oriental de Veneçuela i unir les forces amb les de Santiago Mariño. La retirada de Bolívar va produir com a resultat un èxode massiu de persones, i en van morir moltes. A causa de l'assetjament que les forces de Boves practicaven amb els refugiats, el 17 d'agost Bolívar va decidir fer-los front a Aragua de Barcelona, amb un intent de retardar l'avanç realista. Va ser derrotat, però Bolívar aconseguí arribar a Cumaná el 25 d'agost i es va poder unir a Mariño.
Malgrat tot, la Segona República de Veneçuela estava ferida de mort. Els realistes van anar consolidant el seu domini per tot el país al llarg de 1814 i només la part oriental veneçolana, al costat de l'illa de Margarita, van romandre en mans republicanes. A més a més, el bàndol republicà estava dividit en faccions liderades per diversos cabdills que dominaven porcions de territori i rivalitzaven entre si; una dificultat més per a Bolívar, ja que era molt difícil coordinar accions conjuntes. Aquesta situació, unida a la conducta del corsari italià Giovanni Bianchi, que estava al servei dels republicans, i que intentava aprofitar la situació en el seu benefici, van provocar que Bolívar marxés amb Mariño des de Carúpano cap a Cartagena.
Després dels esdeveniments de Carúpano, Bolívar va arribar a Cartagena a finals de 1814. Pretenia obtenir un altre cop ajuda de Nova Granada, però en aquells moments el país passava una situació difícil. Malgrat tot, el suport que li donà el govern de Nova Granada serví perquè fos reconegut com a cap de tots els veneçolans que es trobaven al país. El mes de juliol el general Antonio Nariño va ser derrotat en una campanya. El 19 de setembre de 1814 Bolívar es va reunir amb Camilo Torres Tenorio, qui presidia el Congrés de les Províncies Unides de la Nova Granada, i aquest el recolzà i li encarregà el comandament militar. El 10 de desembre Bolívar prengué Santa Fe i obligà així a què el departament de Cundinamarca reconegués l'autoritat del Congrés de les Províncies Unides.

Davant la impossibilitat de desenvolupar algun projecte interessant, va decidir abandonar el seu càrrec a Nova Granada i partí cap aJamaica a bord del vaixell La Decouverte. Arribà a l'illa el 14 de maig de 1815 i als pocs mesos de ser-hi, el 6 de setembre de 1815, va escriure una carta amb destinatari anònim coneguda com la Carta de Jamaica, un document que té múltiples significats per la seva forma, contingut i característiques, i que ha estat motiu de reflexió i anàlisi. En ell descriu en general la situació d'Amèrica, considerant el territori com un tot unitari i comença a exposar el projecte ja preconcebut abans per Francisco de Miranda de crear una gran confederació americana amb el nom de Colòmbia com una realitat a assolir per les naixents repúbliques que fos en endavant la base del seu projecte polític. (continuarà)
(La imatge és, de nou, de parc Simón Bolivar)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís