Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 7: passejada i feina (10 de setembre de 2016) (III)

A la ciutat hi vivien alguns dels criolls més influents del Virregnat (pròcers de la talla de Policarpa Salavarrieta i Antonio Nariño), raó per la qual va ser allà on, en gran mesura, es va gestar el moviment independentista en el qual es destaquen els fets que es coneixen com l'esdeveniment de "El Florero de Llorente", quan els germans Francisco i Antonio Morales van entrar a manllevar, per adornar un sopar amb un funcionari reial arribat d'Espanya, un gerro al comerciant espanyol José González Llorente, que tenia un magatzem a la cantonada nord-oriental de l'avui anomenada Plaza de Bolívar, i foren rebutjats de mala forma per aquest, la qual cosa va ser presa com a excusa per provocar una baralla que va acabar en disturbis entre la població. Aquest fet marca l'inici de les lluites i el Crit d'Independència. Si bé el territori va ser reconquerit pels espanyols el 1816, finalment el 1819 es va obtenir la independència definitiva.
La ciutat es va convertir en capital de la Gran Colòmbia fins a 1830, quan aquest estat es va dissoldre i va donar inici als actuals estats de l'Equador, Veneçuela i Colòmbia (Panamà se separaria en 1903). La història de Colòmbia la resta d'aquell segle fou un seguit de guerres civils, entre les quals la més transcendental va ser la Guerra dels Mil Dies, en la que les faccionsconservadora i liberal van dessagnar el país entre finals del segle XIX i començaments de segle XX.
El 1876 el Consell de la ciutat va establir la nomenclatura i numeració de calles i Carrers, canviant els tradicionals noms dels carrers per números consecutius tal com es pot veure en l'actualitat. Durant l'existència dels Estats Units de Colòmbia (1863 - 1886), Bogotà va rebre el títol de Capital Federal i els seus pocs barris van ser elevats a la categoria de cantons. El 1889 es va estrenar la primera línia del Ferrocarril de Bogotà des de San Victorino fins a Facatativá, que, en acabar el segle XIX, ja comptava amb més de 100 km de vies fèrries que permetien, amb els entroncaments, arribar a diferents zones del país, fins i tot al Mar Carib. El 1884 va començar a operar el servei de tramvia de mules (de la Plaza de Bolívar a Chapinero), i el 1910 es va endegar també el sistema de tramvia elèctric, que fins als anys 1940 es va estendre en múltiples línies al voltant de la ciutat i les seves proximitats. Junt amb el tren, aquests mitjans de transport van ser els pilars del desenvolupament d'aquesta ciutat que el 1912 tenia una població que tot just superava els 120.000 habitants.
En els anys 1920 es va inaugurar a Bogotà el primer aeroport de Llatinoamèrica i es va iniciar el subministrament d'energia elèctricaininterromput a la ciutat, amb la construcció d'una central elèctrica en el Salto del Tequendama que encara es troba en funcionament. A partir de la dècada següent es van dur a terme els primers projectes urbanístics amb motiu del quart centenari de la fundació de la ciutat: complex urbanístic al barri de Teusaquillo, la Ciutat Universitària, el Parc Nacional "Enrique Olaya Herrera" i l'Estadi Nemesio Camacho El Campín. Tanmateix, aquest creixement es va veure deturat després de la mort de Jorge Eliécer Gaitán el 9 d'abril de 1948, que va ser seguida per la destrucció i el saqueig de part de la ciutat, en l'esdeveniment conegut com el Bogotazo. Una de les conseqüències va ser que les famílies més acomodades, que fins a aquell moment havien habitat majoritàriament el centre de la ciutat, es van anar desplaçant gradualment a altres sectors de la ciutat com ara Chapinero i Chicó, i fins i tot a poblacions properes com Usaquén i Suba.
Durant la IX Conferència Panamericana realitzada a la ciutat el 1948, es va firmar el Pacte de Bogotà que va generar la creació de l'Organització dels Estats Americans (OEA). La dictadura militar que hi va haver a mitjans dels anys 1950, dirigida pel General Gustavo Rojas Pinilla, va contribuir al desenvolupament de la ciutat, gràcies a la construcció de l'Autopista Norte, del nou Aeroport Internacional El Dorado i la reconstrucció de l'Avenida que l'unia al centre de la ciutat (Calle 26) i el Centre Internacional de Bogotà, no gaire lluny d'on feia pocs anys que s'havia inaugurat l'Hotel Tequendama. El 1961, es va desenvolupar la construcció del barri Ciutat Kennedy com a part de l'"Aliança per al Progrés", liderada pel govern nord-americà.
Diversos fets s'han desenvolupat a la ciutat en el marc del Conflicte Armat a Colòmbia iniciat en els anys 1960. Entre els més transcendentals es poden assenyalar: la Presa de l'Ambaixada de la República Dominicana a Bogotà, l'Assalt Al Cantón Norte, la Presa del Palau de Justícia de Bogotà, l'Atac Terrorista contra el Club El Nogal, així com l'Atemptat a l'edifici del DAS de Bogotà perpetrat pel narcotràfic.

A partir del primer mandat d'Antanas Mockus com a Alcalde Major el 1994, la ciutat ha experimentat importants canvis. S'ha desenvolupat el sistema de transport TransMilenio i s'ha dut a terme la recuperació de l'espai per als vianants, a la qual cal afegir la construcció d'una xarxa de biblioteques públiques i una xarxa de carrils-bici. A més d'això, la implementació de mesures limitatives de l'ús del vehicle privat, com ara el Pico y Placa, l'Hora zanahoria i programes socials, que inclouen la creació de menjadors comunitaris i l'ampliació de la cobertura educativa per a la població de baixos recursos. (continuarà)
(La fotografia correspon a una flor pels carrers de Bogotà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís