Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (IV)
Bolívar va tractar de recuperar la
guarnició durant sis dies de combat amb les forces que va poder controlar i que
sembla que no superaven els quaranta efectius. Però la situació li era molt
desfavorable; no es podia bombardejar el castell pel reduït abast de
l'artilleria i la ciutat començava a ser atacada per les forces del capità
Domingo Monteverde. Després de llançar un desesperat atac frontal sobre el
castell que va fracassar, Bolívar va decidir abandonar la plaça per via
marítima, aconseguint escapar amb dificultats. Aquest esdeveniment, unit al
violent terratrèmol del 26 de març de 1812, va inclinar la balança a favor dels
realistes; encara que hi va haver molts que van creure que encara es podia
seguir la lluita, Miranda va capitular el 26 de juliol de 1812. Per encàrrec del Congrés, en
el tractat de La Victòria, es va instaurar novament el domini espanyol sobre
Veneçuela.
El 30 de juliol de 1812, Miranda va arribar a La Guaira
amb la intenció d'embarcar-se en la nau anglesa Sapphire enmig d'un ambient en el qual molts
desconeixien que les negociacions amb Monteverde s'havien iniciat per ordres
del Congrés i no per desitjos de Miranda; molts oficials republicans es van
sentir traïts. Per això, quan Miranda s'allotjà a casa del coronel Manuel María
Casas, comandant de la plaça, es va trobar amb un grup nombrós de militars,
entre els quals hi havia Miguel Peña i Simón Bolívar, que van convèncer Miranda
perquè es quedés, si més no una nit, a la residència de Cases. A les dues de la
matinada, quan Miranda estava ben adormit, Cases, Peña i Bolívar es van
introduir a la seva habitació amb quatre soldats armats, l'emmanillaren i el
van lliurar al capità espanyol Monteverde. A canvi d'aquest acte de traïció,
l'espanyol Francisco-Antoni de Yturbe accediria a entregar a Bolívar el
salconduit per poder per exiliar-se a l'estranger, amb el suport de Monteverde.
Bolívar –amb José Félix Ribas, Vicente
Tejera i Manuel Díaz Casado–, va ser autoritzat per Monteverde a traslladar-se
el 27
d'agost de 1812 a l'illa de Curaçao, ocupada
pels anglesos, transportats per la goleta espanyola Jesús,
María i José; allà hi va romandre durant poc temps. Després es va
traslladar a Cartagena d'Índies (Nova Granada), on el procés independentista
s'havia iniciat el 20 de juliol de 1810 i havia desembocat en la formació de
diverses Juntes supremes que rivalitzaven entre si.
En aquest panorama va compondre un
manuscrit conegut com el Manifest de Cartagena, en el qual va fer una anàlisi polític i militar de les causes que van
provocar la caiguda de la Primera
República de Veneçuela i exhortava al responsables de Nova
Granada a no cometre els mateixos errors que els de Veneçuela. En aquest
manifest també proposava fórmules que podrien ajudar a posar remei a les
divisions i a promoure la unió dels diferents pobles d'Amèrica per aconseguir
l'objectiu comú: la independència.
Així, al poc d'arribar, Bolívar va
sol·licitar al govern de Cartagena serví en el seu exèrcit. Li van concedir el
comandament d'una guarnició de 70 homes a la petita localitat de Barrancas amb
la que començaria a forjar el seu futur prestigi militar. Al principi, Bolívar
estava subordinat a un aventurer francès anomenat Pierre Labatut però, en contra de les ordres d'aquest,
va decidir prendre la iniciativa realitzant una campanya per derrotar les
partides realistes, les que donaven suport a la monarquia espanyola, que es
trobaven a les ribes del riu Magdalena, al mateix temps que augmentava
l'ensinistrament i el contingent de les seves tropes.
Com a resultat d'aquesta campanya, va
aconseguir alliberar diverses poblacions com Tenerife, El Guamal, El Banco, Tamalameque i Puerto Real de Ocaña, va aconseguir
derrotar les guerrilles realistes que operaven a la zona i, finalment, va
ocupar Ocaña. Davant d'aquests èxits, el coronel Manuel del Castillo, Comandant
General de Pamplona, va demanar la seva ajuda per detenir els realistes que amenaçaven
d'entrar des de Veneçuela. Per aquest motiu, el coronel Bolívar va haver de
demanar autorització al govern de Cartagena per intervenir en territori del govern
de les Províncies
Unides. Quan el va
aconseguir, va arribar fins a la frontera amb Veneçuela i vencé a les forces
espanyoles a la batalla de Cúcuta, el 28 de febrer de 1813. Aquesta victòria li va aportar un
gran reconeixement; el Congrés i el Govern el nomenaren ciutadà de la Unió i li
concediren el rang de brigadier a càrrec de la divisió de Cúcuta. (continuarà)
(La fotografia és del parc Simón Bolívar de Bogotà)
Comentaris