Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (IV)

Bolívar va tractar de recuperar la guarnició durant sis dies de combat amb les forces que va poder controlar i que sembla que no superaven els quaranta efectius. Però la situació li era molt desfavorable; no es podia bombardejar el castell pel reduït abast de l'artilleria i la ciutat començava a ser atacada per les forces del capità Domingo Monteverde. Després de llançar un desesperat atac frontal sobre el castell que va fracassar, Bolívar va decidir abandonar la plaça per via marítima, aconseguint escapar amb dificultats. Aquest esdeveniment, unit al violent terratrèmol del 26 de març de 1812, va inclinar la balança a favor dels realistes; encara que hi va haver molts que van creure que encara es podia seguir la lluita, Miranda va capitular el 26 de juliol de 1812. Per encàrrec del Congrés, en el tractat de La Victòria, es va instaurar novament el domini espanyol sobre Veneçuela.
El 30 de juliol de 1812, Miranda va arribar a La Guaira amb la intenció d'embarcar-se en la nau anglesa Sapphire enmig d'un ambient en el qual molts desconeixien que les negociacions amb Monteverde s'havien iniciat per ordres del Congrés i no per desitjos de Miranda; molts oficials republicans es van sentir traïts. Per això, quan Miranda s'allotjà a casa del coronel Manuel María Casas, comandant de la plaça, es va trobar amb un grup nombrós de militars, entre els quals hi havia Miguel Peña i Simón Bolívar, que van convèncer Miranda perquè es quedés, si més no una nit, a la residència de Cases. A les dues de la matinada, quan Miranda estava ben adormit, Cases, Peña i Bolívar es van introduir a la seva habitació amb quatre soldats armats, l'emmanillaren i el van lliurar al capità espanyol Monteverde. A canvi d'aquest acte de traïció, l'espanyol Francisco-Antoni de Yturbe accediria a entregar a Bolívar el salconduit per poder per exiliar-se a l'estranger, amb el suport de Monteverde.
Bolívar –amb José Félix Ribas, Vicente Tejera i Manuel Díaz Casado–, va ser autoritzat per Monteverde a traslladar-se el 27 d'agost de 1812 a l'illa de Curaçao, ocupada pels anglesos, transportats per la goleta espanyola Jesús, María i José; allà hi va romandre durant poc temps. Després es va traslladar a Cartagena d'Índies (Nova Granada), on el procés independentista s'havia iniciat el 20 de juliol de 1810 i havia desembocat en la formació de diverses Juntes supremes que rivalitzaven entre si.
En aquest panorama va compondre un manuscrit conegut com el Manifest de Cartagena, en el qual va fer una anàlisi polític i militar de les causes que van provocar la caiguda de la Primera República de Veneçuela i exhortava al responsables de Nova Granada a no cometre els mateixos errors que els de Veneçuela. En aquest manifest també proposava fórmules que podrien ajudar a posar remei a les divisions i a promoure la unió dels diferents pobles d'Amèrica per aconseguir l'objectiu comú: la independència.
Així, al poc d'arribar, Bolívar va sol·licitar al govern de Cartagena serví en el seu exèrcit. Li van concedir el comandament d'una guarnició de 70 homes a la petita localitat de Barrancas amb la que començaria a forjar el seu futur prestigi militar. Al principi, Bolívar estava subordinat a un aventurer francès anomenat Pierre Labatut però, en contra de les ordres d'aquest, va decidir prendre la iniciativa realitzant una campanya per derrotar les partides realistes, les que donaven suport a la monarquia espanyola, que es trobaven a les ribes del riu Magdalena, al mateix temps que augmentava l'ensinistrament i el contingent de les seves tropes.

Com a resultat d'aquesta campanya, va aconseguir alliberar diverses poblacions com Tenerife, El Guamal, El Banco, Tamalameque i Puerto Real de Ocaña, va aconseguir derrotar les guerrilles realistes que operaven a la zona i, finalment, va ocupar Ocaña. Davant d'aquests èxits, el coronel Manuel del Castillo, Comandant General de Pamplona, va demanar la seva ajuda per detenir els realistes que amenaçaven d'entrar des de Veneçuela. Per aquest motiu, el coronel Bolívar va haver de demanar autorització al govern de Cartagena per intervenir en territori del govern de les Províncies Unides. Quan el va aconseguir, va arribar fins a la frontera amb Veneçuela i vencé a les forces espanyoles a la batalla de Cúcuta, el 28 de febrer de 1813. Aquesta victòria li va aportar un gran reconeixement; el Congrés i el Govern el nomenaren ciutadà de la Unió i li concediren el rang de brigadier a càrrec de la divisió de Cúcuta. (continuarà)
(La fotografia és del parc Simón Bolívar de Bogotà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís