Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (III)

La reacció popular va ser de malestar i indignació. Llavors va sorgir un procés polític estrany entre el governador, L'Audiència i el Cabildo que va acabar de soscavar l'ordre colonial vigent i això va fer que la commoció en la societat Caracas es va orientar en dues direccions: una representada per Bolívar que volia proclamar la Independència, i una altra representada per altres criolls que volien mantenir la fidelitat a Ferran VII.

En el panorama d'incertesa regnant, el 19 d'abril de 1810, els membres del Cabildo de Caracas van decidir constituir una Junta Conservadora dels Drets de Ferran VII en un acte que acaba amb la signatura de l'Acta d'Independència i constitució de la Primera República el 5 de juliol de 1811. Amb la revolta del 19 d'abril de 1810 es va obligar al llavors capità general de Veneçuela, Vicente Empara, a cedir els seus poders a aquesta Junta i que va portar com a resultat l'expulsió dels funcionaris espanyols dels seus llocs per embarcar rumb a Espanya. Poc després, després d'assabentar-se dels fets, la Regència va disposar el bloqueig de les costes de Veneçuela però ja era tard, des de llavors el procés independentista seria imparable, i l'exemple de Caracas va ser seguit per la resta de les juntes americanes.

 El nou sistema de govern va començar a crear noves perspectives en tots els sentits. Les notícies del que va passar a Caracas van arribar fins a l'almirall Alexander Cochrane, comandant de les Forces Navals Britàniques del Carib, que va procedir a despatxar notícies del que ha passat a Londres i posar a disposició de la Junta de Caracas la corbeta Wellington perquè portés fins a Londres una delegació si així ho volien.

Així, Bolívar va ser enviat a Anglaterra amb el grau de Coronel juntament amb Andrés Bello i Luis López Méndez en una missió diplomàtica amb instruccions de demanar suport britànic a la Junta en nom del rei Ferran VII d'Espanya aprofitant la circumstància que Espanya i Gran Bretanya eren ara nacions aliades que havien deixat de banda les seves històriques diferències davant el perill comú que representava Napoleó. La missió diplomàtica va arribar a Londres en un moment polític delicat, ja que llavors la Gran Bretanya estava donant una costosa ajuda militar a Espanya i la negativa veneçolana d'acceptar l'autoritat del Consell de Regència espanyol resultava inconvenient en aquests moments.

Van ser rebuts per Lord Wellesley, a la seva casa. La postura britànica va ser molt clara des del principi donant a entendre a la delegació que en aquests moments el suport polític a Veneçuela era impossible i en un intent de pressionar Espanya perquè els deixés comerciar lliurement amb les seves colònies, els britànics van tractar de desviar les negociacions cap a acords comercials més d'acord amb els seus interessos.

Tot i que no es van complir tots els objectius de la delegació, es van aconseguir alguns compromisos importants gràcies a la presència de Francisco de Miranda a Londres, amb qui Bolívar va començar a mantenir contactes que van fomentar una participació discreta d'aquest mitjançant els seus contactes personals en les negociacions. Així Bolívar va aconseguir la secreta connivència anglesa (disfressada com sempre de neutralitat), l'obertura del comerç, i la possibilitat que Anglaterra exercís pressions sobre Espanya per afavorir els interessos veneçolans.

Després de convenir amb els anglesos la permanència d'un representant a Londres, Bolívar va embarcar en la corbeta Shaphire i va arribar a La Guaira el 5 de desembre de 1810. Un cop a Veneçuela va començar a fer gestions per promoure el retorn de Francisco de Miranda, i com a resultat d'aquestes gestions, va arribar a Veneçuela en el bergantí anglès Avon el 10 de desembre de 1810 davant una freda recepció oficial per part de la Junta Suprema, que poc després el va nomenar tinent general. Miranda aviat va començar a tenir conflictes amb el cap militar del govern, el Marquès del Toro, per la seva incapacitat per controlar la revolta realista de Coro i mentrestant, les circumstàncies polítiques havien afavorit l'aparició d'organitzacions com la Societat Patriòtica, que era una mena d'associació independentista que funcionava com un fòrum de debat polític que divulgava les seves conclusions en una publicació pròpia titulada El Patriota de Venezuela. Bolívar va ser un membre important d'aquesta associació que va estar molt implicat en les mobilitzacions posteriors que succeïren el 5 de juliol de 1811, per ratificar la Declaració d'Independència, i que va defensar postures oposades a la Constitució del 21 de desembre de 1811 en considerar que era una còpia literal de la que existia als Estats Units i que no s'adaptava a la realitat de Veneçuela.

El 13 d'agost de 1811, les forces comandades per Miranda van aconseguir una victòria a Valencia, contra els rebels d'aquesta ciutat que pretenien recuperar privilegis de la seva antiga capitalitat i és en aquesta acció on Bolívar va començar pròpiament la seva carrera militar en dirigir un atac a una fortificació; va ser la seva primera acció distingida. Així, Miranda el va proposar per al rang de Coronel i el va enviar a informar de la victòria al Govern de Caracas. Poc després, per iniciativa pròpia, Bolívar va començar a aixecar la moral de les poblacions de les Valls d'Aragua per la qual cosa, el general Miranda, aleshores comandant en cap de les forces militars republicanes, el va persuadir que acceptés el rang de tinent coronel de l'Estat Major i el va nomenar cap militar de Puerto Cabello, la principal plaça forta de Veneçuela. Aquesta plaça era llavors un punt militar clau per les seves característiques de port, arsenal, presó militar i principal punt de control de la zona. Allà, al Castell de San Felipe, estaven detinguts els presoners de guerra influents i alhora també es trobava emmagatzemat gran part de l'arsenal militar republicà.

Era una acció contrària a les normes de seguretat militar, i Miranda havia ordenat el trasllat dels presoners a un altre lloc, trasllat que mai es va realitzar. Aquest va ser un dels motius que unit a la inexperiència militar de Bolívar van propiciar la caiguda de Puerto Cabello. Els presoners van aconseguir prendre per sorpresa la guàrdia i la van dominar gràcies a la traïció d'un oficial al qual van subornar; es van apoderar del castell de San Felipe i van començar a bombardejar Puerto Cabello.  (continuarà)

(La fotografia correspon al Parc Bolívar, a Bogotà)