Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (I)

M’adormo amb bastanta facilitat, però el cansament de dues nits de no descansar seguidament em passen factura i dormo d’una tirada, llevant-me molt més fresca. També avui puc marxar un xic més tard, que s’agraeix. Baixo a esmorzar i de nou, m’espera una bona selecció de fruites: de guanàbana (https://es.wikipedia.org/wiki/Annona_muricata; ), la que vaig tastar ahir al restaurant, de mango, taronja o bé de lulo (https://es.wikipedia.org/wiki/Solanum_quitoense ), el que tastaré avui, tot i que no m’acaba de convèncer. I per menjar, una àmplia selecció de fruites, com ara granadilla (https://es.wikipedia.org/wiki/Passiflora_ligularis; https://ca.wikipedia.org/wiki/Passiflora_ligularis ), que m’encanta, pinya, meló, etc. I també canvia un xic les altres menges. Després d’esmorzar preparo les coses i ja espero que en Jorgito i la Janet em vinguin a buscar. Tarden una miqueta pel tràfic, però avui marxem a les vuit enlloc de a les set i ens trobem menys densitat a la carretera. De camí cap al campus de Cajicá, veig com un parell d’homes es barallen, literalment, a cops de pal. Com que els busos escolars ja han deixat els nens i les nenes, també es desfan les parades de llaminadures i queviures que hi ha a peu de bus. I és que a Colòmbia la vida comença molt aviat, a quarts de sis del matí, però també la gent va a dormir més aviat. M’expliquen que això és pel clima i per les hores de sol que tenen. De camí també observo que hi ha parades ambulants que venen pilotes de golf. Tal i com ens va explicar en Carlos, el noi que vaig conèixer a la planta de tractament d’aigües, hi ha gent, com ell, que es dedica a agafar les pilotes perdudes dels camps de golf, les netegen i les posen a la venda. Colòmbia és un país que ha agafat el model americà de desenvolupament: la gent vol caseta, a costa de destruir el medi ambient i de no tenir a on cultivar aliments, i anar a passejar pels grans centres comercials que s’estableixen. Almenys aquesta és la sensació que tinc en el trajecte entre Bogotà i Cajicá. Finalment, arribem a la facultat i em dedico a preparar la conferència que faré a mig matí. Avui la pluja també fa acte de presència i fa fresqueta. Però de fred no en passo pas mentre vaig xerrant durant la conferència, que va prou bé. Un cop acabada, a fer una mica més de feina i ja cap a dinar, al mateix restaurant que ahir. Però avui a la tarda, la tinc lliure per fer un xic de turisme, i la Janet i en Jorgito em porten a Zipaquirá (https://es.wikipedia.org/wiki/Zipaquir%C3%A1; http://www.zipaquira-cundinamarca.gov.co/index.shtml  ), que queda a 10km de la facultat. I és que en aquesta ciutat hi ha la primera meravella de Colòmbia, la catedral de sal de Zipaquirá (http://www.catedraldesal.gov.co/ ). Paguem l’entrada, que és de 50000 pesos pels estrangers i de 28500 pels colombians i ja anem directament cap a l’entrada, després de contemplar el paisatge amb la ciutat al fons i una escultura d’un miner que presideix la plaça del Miner. Tenim la sort que ja som prou gent per formar un grup i la guia, la Clara, ja ens fa entrar pel fosc túnel de l’entrada, però que s’il·lumina al fons amb llums de colors. (continuarà)
(La fotografia correspon a una granadilla, un bon esmorzar) 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís