Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 3: dia de feina (6 de setembre de 2016) (i II)

Ens el mengem tots tres de camí al campus universitari, tot passant per camps verdosos a on hi ha vaques pasturant. Un cop a la facultat, anem a visitar i a conèixer més gent, entre ella més comandants i generals. Em presenten un noi que treballa per una empresa que té conveni amb la Universitat i que és un agent de viatges que s’encarrega d’organitzar viatges als treballadors i estudiants, amb molt bons preus (http://www.expresoviajes.com/) . També anem a la biblioteca i la responsable em fa una petita visita. És molt similar a la d’altres universitats i amb les mateixes prestacions. Em conten també que ben aviat se’n construirà una altra de quatre plantes en uns terrenys propers.  Després de a visita fugaç a la biblioteca, em poso a treballar durant una bona estona. Ja no pararé fins que marxem a dinar, a un altre complex comercial que queda davant del que vam anar ahir,  i a on també hi ha un restaurant de creps de la mateixa franquícia (http://crepesywaffles.com.co/)  del dia anterior. Avui em decideixo a provar una altra crep, que també és boníssima, acompanyada per un suc d’una fruit que no havia sentit anomenar mai, però que és prou bo. Dinem ràpidament i em fixo que a fora hi ha un guarda de seguretat privada que porta una metralleta. En aquest país hi ha moltíssima seguretat, que ni s’observa en d’altres llocs. Sortint també em fixo que cal pagar per anar a comprar als centres comercials, però depenent de la compra, no et cobren el pàrquing. La Janet m’explica que hi ha una nova llei de “parqueadores” que afavoreix que es pagui per aparcar els cotxes i que hi ha gent que ha arribat a tirar la casa a terra per fer un pàrquing, ja que no paguen ni impostos ni res. Retornem ràpidament cap a la facultat, a on ja vaig directe a fer classe, una classe ben amena i que em passa volant. Seguidament, em trobo amb més professors i amb un tenim una llarga i productiva conversa. I finalment, ja més tard de les 4 de la tarda, l’hora més o menys oficial de plegar, marxem. Però ens parem a veure un dissenyador gràfic que ha de fer no sé què. I llavors ja sí, direcció a Bogotà. Em noto cansada, sobretot pels canvis de temps que em provoquen migranya. El camí és fa llarguíssim, ja que hi ha un accident a l’autopista i hi ha una bona cua. A més, és hora punta i la gent retorna a la ciutat. Els treballadors de la Universitat Militar Nueva Granada, així com els estudiants, tenen la possibilitat d’anar al campus en tren, un tren que només fa el trajecte entre Bogotà i Cajicá, contractat per la universitat, i que cada dia, transporta pràcticament unes 1000 persones. També hi ha busos que hi porten. El trajecte és llarg, gairebé dues hores. De tornada miro el paisatge i pregunto per què hi ha terrenys que posa que no es vénen, ni es permuten ni es lloguen. M’expliquen que és per evitar la picaresca, ja que gent sense escrúpols ven terrenys que no són seus i llavors s’esdevenen conflictes jurídics. Per això, els legítims propietaris, posen cartells i també dades de contacte per evitar aquest problema. També em fixo que molts vehicles, sobretot camions, autobusos i cotxes oficials, porten un adhesiu clavat que commina a denunciar si es condueix malament de manera gratuïta, només marcant el  #767. També a l’autopista hi ha cartells de pico i placa, que significa que per tal de que el trànsit de la ciutat no se sobresaturi, els dies parells del mes només poden circular els cotxes amb matrícules acabades en nombres parells, mentre que en els dies senars del mes, només estan autoritzats a circular els cotxes amb matrícula senar. Arribo a l’hotel quan ja portem gairebé dues hores de trajecte i em sento, de nou, ben fosa. Aprofito per anar al supermercat a proveir-me de menjar i beure i ja em tanco a l’habitació a fer feina, però em puja la mosca la nas per la mala connexió a internet... I el dia ja dóna per poc més...

(La imatge correspon al capvespre a Bogotà)