El conclave (un conte)





Roma, 6 d’agost de 1458. El papa Calixt III, originari de Xàtiva, acaba de morir després de 3 anys com a màxim mandatari dels designis de l’església catòlica, apostòlica i romana. Alfons de Borja i de Llançol, el primer papa catalanoparlant de la història ha abandonat aquest món terrenal per entrar als llimbs. Roma està convulsa i es prepara ràpidament un nou conclave per tal d’elegir un nou Papa. Tot el col·legi cardenalici s’organitza per tancar-se a deliberar al Palau Apostòlic. Hi ha 27 cardenals que poden optar a la cadira de Sant Pere, però just abans que comenci el conclave, mor un dels cardenals. Els elegits per entrar  saben que no podran estar en contacte amb el món exterior fins que hi hagi fumata blanca. Tots els possibles papables es fan acompanyar d’un majordom. L’Ausiàs és el majordom de Roderic de Borja. Natural d’Algemesí, als 4 anys va anar a viure a Roma amb la seva mare, cosina germana de Roderic de Borja i des dels 10 anys es va dedicar a fer de servent dins de la cúria i des dels 15 ja va ser l’assistent personal del seu parent. En Luigi, en canvi, és nou a la cúria, ja que  és l’accidental assistent personal de Prospero Colonna, després que  el seu germà gran Silvio s’ha posat malalt. En Luigi té 17 anys i accepta substituir el seu germà per continuar contribuint a la minsa economia familiar. Després dels preceptius preparatius, el dia 16 d’agost es tanquen tots a pany i forrellat, però abans, tant servents com cardenals han hagut de fer la prometença que no tindran contacte amb l’exterior i que mai explicaran res del tot el que vegin o escoltin. Un cop a dins, els cardenals es tanquen ja a deliberar sobre qui ha de ser el nou pontífex i els seus assistents personals es dediquen a preparar les austeres habitacions dels seus superiors. Roderic de Borja i Prospero Colonna tenen habitacions contigües i els dos servents s’ajuden mútuament per finalitzar abans i poder descansar una estona abans no acabi la primera elecció. Preparen les cambres i estableixen una breu conversa plena de formalismes. Però quan ja porten més de dues hores junts, ja especulen sobre qui serà el nou Papa entremig de rialles silenciades. Com era previsible, després de la primera votació, hi ha fumata negra i els cardenals es retiren a descansar una estona després d’un àpat no gens frugal. El segon dia de conclave es lleva plujós i xafogós. Els cardenals, després d’orar, es tanquen de nou a deliberar mentre els servents guarden les seves coses. S’han establert ja una sèrie de complicitats entre ells i en Luigi i l’Ausiàs s’han fet avingut molt en poques hores. Al matí tampoc hi ha acord sobre qui ha de ser el nou Papa i després de dinar, mentre se senten crits a la sala a on se celebren els votacions, una colla de servents s’entretenen a fer jocs de paraules. L’Ausiàs sent una forta curiositat per en Luigi; és més reservat i menys xarlatà que la resta; quan parla, però, ho fa amb una gran seguretat i amb una veu peculiar. Després de l’estona d’esbarjo, torna a ser el moment d’anar a deixar-ho tot a punt per tal que els cardenals sopin, resin i es retirin a meditar, ja que pel tot de veu elevat que ressona pertot l’edifici, sembla difícil que avui hi hagi acord. Després de sopar, els cardenals es retiren teòricament a les seves cel·les a descansar, pregar ... i també a conxorxar-se entre ells. Colonna i Borja s’escapoleixen protegits per la penombra de la nit i van trucant a diferents portes i xiuxiuegen per intentar arribar a un acord d’interessos. Quan els dos cardenals i possibles papables marxen, en Luigi aprofita per recollir l’escampadissa de papers que ha deixar Prospero, amb tant mala fortuna que se li esparraca la camisa. I casualitats de la vida, en aquell moment entra a la cel·la l’Ausiàs, manat per Roderic de Borja, per tal de deixar una nota amagada entre les pertinences de Colonna i queda blanc com la cera dels ciris Pasquals que adornen les estances: la camisa trencada d’en Luigi deixa a la vista una faixa que amaga uns pits que precisament masculins no són. En Luigi, també queda astorat i esglaiat en veure’s descobert, millor dit, descoberta....L’Ausiàs marxa escopetejat i en Luigi, que en realitat es diu Regina, es tapa com pot i es retira a la cambra conjunta que comparteix amb la resta de servents. Es tapa i es fa l’adormida i la ingènua amb les passes que solquen la nit. Està esporuguida, han descobert el seu secret i té por de les conseqüències. Va acceptar el suggeriment del seu germà per tal de que aquest mantingués al feina, fes carrera al Vaticà i a casa hi hagués una boca menys per alimentar. Tot capficada, s’endormisca per pur esgotament, però el repòs li dura ben poc... algú li parla a cau d’orella, la veu li és del tot familiar: l’Ausiàs. Suaument li diu que no la pensa pas descobrir, que estigui tranquil·la. Li fa un petó a la galta i s’enretira tan ràpidament com ha vingut. Dormen poques hores amb el tragí que hi ha pertot arreu...Durant el matí, continuen les discussions a la sala tancada a on hi ha els cardenals. La Regina evita tan com pot a l’Ausiàs, que no li treu la vista de sobre. Com era d’esperar, hi torna a haver fumata negra i els cardenals es donen a si mateixos la tarda lliure per meditar, pregar i reflexionar. Després de la feina preceptiva, els assistents de cambra tenen una estona lliure. I és en aquest moment quan l’Ausiàs aprofita per abordar a la Regina i la noia no es pot escapar. Li explica les raons per les quals està allí i al final, acaben fent-se els dos un fart de riure. Des de la conversa, s’estableix una corrent de simpatia entre ells; somriure i mirades còmplices i discretes que només ells dos entenen i que, sortosament, passen desapercebudes per la resta. La nit següent torna a ser una nit de corredisses entre les cambres dels religiosos i els servents acluquen poc els ulls, ja que els toca fer l’àrdua tasca de missatgers fonedissos i invisibles. Ja de matinada, quan toquen les quatre, s’estira l’Ausiàs, estratègicament, al costat d’en Luigi/Regina, que fa poc que s’ha gitat. L’Ausiàs s’adona que la noia li atrau, i molt. Durant tot el dia s’ha notat estrany, i no pel fet d’estar dins d’un conclave, sinó per la torbació que la jove disfressada de noi li provoca. Els mateixos pensaments que li volten pel cervell del noi, ho fan pels de la Regina. I com per obra de l’Esperit Sant, els dos s’encaren silenciosament i es besen! A ells si que se’ls hi il·lumina l’esperit i l’ànima per saber que ja han trobat el seu déu en l’altre. Després del primer bes, en ve un segon, però no un tercer, ja que un parell de servents més que devien estar fent de missatgers del vent entren a la cambra, els dos es fan els adormits i finalment cauen rendits. Després de descansar poc més d’un parell d’hores, tornen a la seva rutina de d’ajudar els seus respectius cardenals, que es tanquen de nou a votar per qui serà el nou papa. Un cop finalitzades les tasques, tot fent que sembli casual, l’Ausiàs i la Regina es troben a al petit altell que hi ha damunt de l’habitació que hi ha damunt la santa sala a on es realitza el conclave, un minúscul habitacle a on es guarden sacs de blat. Falquen la porta amb els sacs i comencen a regalar-se els besos que la nit anterior es van haver de guardar. I a part d’estrenar-se en un conclave, també s’estrenen en tocar el cos de l’altre, de besar-se mútuament les seves tendres pells. La Regina nota una sensació rara, fins al moment desconeguda, entre les seves cames, mentre que el que nota l’Ausiàs no li ve de nou, ja que fa uns anys que nota un embotiment del seu entrecuix en determinades ocasions, sobretot quan alguna noia li fa el pes. La xafogor dins de l’estança augmenta exponencialment, de manera paral·lela a com ho fa el desig que naix entre ells. L’Ausiàs descorda la camisa de la noia, li treu la vena que li amaga els pits petits i després de tocar suaument el mugró dret de la noia amb el palmell de la mà, li llepa amb gran tendresa. La noia sua i tremola, experimentat sensacions que mai havia pensat que podrien existir. L’Ausiàs li agafa la mà i li porta cap al seu entrecuix infladíssim. La noia el toca pel damunt dels pantalons, però perd la timidesa per uns instants i li descorda els calçons, que deixen de seguida al descobert el seu fal·lus erecte. La noia hi juga, fent anar la mà amunt i avall, avall i amunt, i a instàncies de l’Ausiàs, s’atreveix a posar-lo dins de la seva boca, a xuclar-lo i llepar la punta, fent cercles amb la llengua. El noi li posa la mà dins dels pantalons de la noia i nota una tebior i una humitat plaents. Mica en mica, amb un parell de dits, fa cercles sobre un punt determinat, que a la Regina sembla que li agrada molt, ja que clou els ulls i sospira amb cara radiant. Els dits llisquen i s’endinsen amb suavitat Els dos es desfan dels seus respectius calçons i s’ajuden a quedar del tot nus. La Regina continua jugant amb el membre del noi encerclat amb la seva mà. Tot i els recels inicials de la Regina i la por del noi, l’Ausiàs intenta penetrar la romana, quan de sobte, senten un gran espetec! “Habemus papam” se sent des de l’habitació de sota! Caram, al final els cardenals s’han decidit! Amb tot el neguit, l’Ausiàs ejacula amb tant bona punteria que s’escapa el líquid blanquinós per una escletxa del terra de fusta i els dos veuen com en cau un bon raig damunt la palla seca que d’aquí poc haurà de cremar! Esperitats, es vesteixen com poden en sentir el rebombori de tota la resta de servents i d’esquitllentes surten de l’habitació. Ja hi ha Papa i tothom està delerós per saber qui serà. A fora, una gernació està expectant! I a sota es comença a cremar la palla seca que no ho és tant... De la xemeneia en surt un fum negrós i un gran sospir de decepció se sent a la plaça, però canvia quan el fum negre esdevé blanc de cop! “Miracle, miracle”, criden des de fora! De fumata negra, a fumata blanca! A dins, tot és desconcert; els cardenals no saben què ha passat, algú els ha informat que la primera fumata, enlloc de blanca, ha estat negra i que després ha canviat de cop! Finalment, repiquen les campanes i el crit de joia és impressionant! Ja hi ha papa! I mentre des del balcó, després dels mots “Habemus Papam”, surt Eneas Silvio Piccdomini com a papa Pius II, a dins  dos servents papals no poden amagar un somriure còmplice mentre recullen la palla sobrant del conclave i l’Ausiàs li xiuxiueja a la Regina: habemus Papam i habemus Orgasmum!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís