7 anys després, no oblidem!

Ahir va ser un dia trist i de nou, de reivindicacions. Fa 7 anys que es va produir el fatídic accident a la línia 1 del metro de Valencia. I després de demostrar-se que hi ha hagut un silenci volgut per tapar les mentides i les vergonyes del govern valencià i s'ha volgut exculpar els culpables, per sort, la gent ha reaccionat. Les famílies s'han reunit el 3 de cada mes per reclamar justicia, tot un exemple de dignitat i voluntat! No callem, volem justicia. Deixo la lletra de la cançó "Línia 1" de Pau Alabajos, una preciosa cançó que tan de bo mai s'hagués hagut d'escriure...

Línia 1

València consternada,
vestida de dol,
ciutat en penombra,
sinistre juliol.
Crespons i banderes,
silenci sepulcral,
semblants d'impotència
que mai no podrem oblidar.

Però com és possible?
Com ha pogut passar?
La gent es pregunta
i ningú vol parlar:
prou de comèdies,
volem la veritat,
sabem que el govern
té les mans tacades de sang.

No es pot negociar
amb el dolor,
ofendre les víctimes
de l'accident
sense pietat,
sense compassió,
aquesta és la gota
que fa vessar el got.

Per què tanta urgència
en la investigació
Per què tanta pressa?
De què tenen por?
No n'hi ha responsables,
no n'hi ha dimissions:
democràcia tocada de mort,
tocada de mort.

No cal buscar
nous arguments
per creuar les fronteres
de la indignació.
Alcem-nos dempeus,
sense consol,
paraules en l'aire,
terratrèmols en el cor.