La cova (un conte)

Fa fred, més de la que em pensava per un final de tardor. Estic acostumat a les inclemències meteorològiques dels hiverns, però em sorprèn que a finals de novembre ja estigui tot nevat i amb un gruix tant considerable. He de racionar els troncs que em queden abans no acabi la meva contesa contra els meus records i contra el fred. Estic esgotat i vaig fent petites becaines entre narració i narració. Les hores s’escolen com la meva vida. Són els moments finals, en sóc plenament conscient, i és per aquest motiu que gasto o malgasto les últimes forces per deixar escrita la meva, la nostra història, la particular i la d’una guerra que m’ha escapçat el futur. Començo: vaig conèixer la Natàlia ja de ben menuts. Els dos érem fills del mateix poble  i ja des de ben xics ens vam entendre. Primer foren els jocs als prats mentre els nostres pares i avis respectius menaven vaques i xais. Jugàvem a veure qui tirava les pedres més lluny, a empaitar xais i cabres, a cuit-i-amagar amb altres infants del poble, ens amagàvem sota el pupitre quan no ens sabíem la lliçó i un llarg etcètera que acabaria amb les poques pàgines que em queden. Ara, amb la dolçor que m’envaeix, aquells records es fan més intensos, vius i preciosos que mai. Vam anar creixent i recordo especialment el dia de la primera comunió, quan ja em vaig fixar amb ella no només amb ulls d’infant, sinó del nen que perd la innocència i entra a l’adolescència. La recordo entrant a l’església, amb el vestit que li havia fet la seva àvia. Estava preciosa, com ara, que jau aquí al meu costat. I la vida, quan es viu intensament i serena, vola. I així ho féu durant els anys més preciosos de la meva vida, els de la preadolescènia i l’adolescència. Fou en aquest estadi quan el meu cos començà a canviar, però no de la mateixa manera que ho feia el de la Natàlia. En pocs mesos els seus pits fins feia poc planers es van convertir en dos turonets, es va fer més alta que mai i els seus ulls de color mel ja em van trastornar de per vida. Els nostres jocs d’infantesa es van transformar en dolços besos i carícies, de manera natural, com si la nostra amistat evolucionés a un amor infinit. Buf, els ulls se m’entelen i les mans em tremolen amb els records. Afegiré una mica més de llenya al foc; estic decidit a acabar aquest relat que tinc entre mans. M’he d’aconseguir asserenar. Un glopet del poc whisky que queda a la petaca m’ajudarà a vèncer les tenebres i continuar dibuixant la història que vull explicar. Bé, doncs amb la Natàlia vam mantenir mig en secret l’amor que ens unia, però quan ho vam explicar a les nostres respectives famílies, només van riure descaradament. Ma mare em va dir:”Fill meu, si ja fa mesos que ho sap tot el poble que la Natàlia i tu sou inseparables, que us aneu a amagar al desmai del costat del riu per fer-vos petons...”. Ma mare sempre s’havia estimat la Natàlia com una filla, ja que era filla de la seva amiga Dora. Amb l’alegria que portàvem a dins i que encomanàvem a les nostres famílies, fou fàcil i ràpid que ens caséssim. De diners n’hi havia pocs, però de solidaritat al poble, molta. Vaig arreglar la casa de l’àvia amb l’ajut de la meva família i la de la meva futura muller i ens vam anar a viure amb ella. Aquells dies, però, abstret com estava amb els preparatius i la il·lusió de començar una vida al costat de l’àngel que m’havia regalat l’existència, no em vaig adonar que les coses canviaven, que els de can Cisquelló i els de can Ginebreda feia dies que es feien la guitza, que la Roser de l’estanc feia mala cara als nens de can Serrallons i un llarg etcètera. Amb la Natàlia ens vam casar una revetlla de Sant Joan; fou un dia bell en tots els sentits; al matí, el sol va irradiar encara més les metxes naturals dels seus cabells; quan ja dinàvem l’estofat que havien fet les nostres mares, va començar a ploure i ens vam recordar alegrament del refrany de “núvia mullada, núvia afortunada”. I després de les ratafies i els balls amb l’acordió d’en Pep de ca la Garlinda, ens vam anar a tancar a la casa que compartiríem amb la meva àvia. Ella, aquella nit, se n’anà a dormir a casa mons pares i ens deixà tot el temps i tota la intimitat del món per a nosaltres, dos jovencells que n’acabaven de fer dinou, que s’havien fet un munt de petons però que encara no s’havien tastat els cossos. I ara que li acarono el rostre serè, aquí, prop meu, m’estremeixo en pensar en la primera volta que vam unir els nostres cossos. La vida m’era propícia, la vida no podia ser més bella... fins que la guerra va esclatar. Merda merda, merda! Maleïda guerra que em va esgarrar la vida! Buf, va, un altre glop per escalfar el cos i fer menys dolorosos els records. La meva família i la de la Natàlia es van mostrar neutrals, però no així la resta del poble. Van començar a delatar-se uns a altres, escamots s’endugueren els de cal Porró i com a represàlia, els seus parents de can Estanyuls van cremar el paller i les corts de bestiar dels delators, el de ca la Marlinsa. I això és només un dels exemples. Vam aguantar uns mesos com vam poder, servidor ajudant al pare i fent un hortet per sobreviure, mentre la meva Natàlia cuidava quatre gallines, uns quants conills, menava les periquites i anava a buscar llet a casa sa mare, que tenia una de les vaques amb fama de donar la llet més gustosa de la contrada. Els dies s’escolaven entre el disgust i la por de l’avenir, i l’esperança i l’alegria diària de poder viure un somni amb la Natàlia. Quan el maleït conflicte ja portava més d’un any, se’ns ficà la por al cos: ja començaven a reclutar nois de la meva edat per anar al front. Estava cagat de por, i més quan veia que el ventre pla de la Natàlia anunciava que hi havia una nova vida bategant dins seu. Vaig veure com el meu amic de la infantesa, l’Eduard de can Xicoia marxava al front i tornava en un taüt. Sabia que no tardaria gaire a arribar una carta que m’anunciava que hauria d’anar al front. Les notícies que ens arribaven, entre la mala maror que habitava al poble, no eren gens prometedores d’un final al conflicte. Mica en mica vaig prendre consciència silenciosa i simpatitzava amb els republicans, però l’amor per la meva família i la meva covardia eren més forts que no pas anar a lluitar. Sí, sóc un covard que no té cap altra manera d’expiar la seva culpa que desfogant-se amb unes línies. Va, un altre glop i un tros més de llenya al foc. Bé, continuo entremig de llàgrimes, perquè ja no em queda res més a dins del cos. Tot i que segons la llevadora, la Maria de cal Ricart, no li quedaven més que dos mesos a la Natàlia per donar a llum al nostre primer fill o filla, en aquell moment encara no ho sabíem, vam parlar-ne llargament i vam decidir fugir. Tenia la por al cos que el reclutament seria imminent. El meu pare em va deixar el vell burro de càrrega que tenia i  en una estrellada nit de principis d’octubre vam marxar. Marxàvem direcció a França, poc a poc. La Natàlia, exhausta, aguantava com podia, fent part del camí damunt del vell burro. Vam intentar passar totalment desapercebuts. Ens alimentàvem comprant qualsevol cosa pels masos que trobàvem pel camí, ens amagàvem quan vèiem patrulles i de nit, dormíem arrecerats sota qualsevol roca o cova. Ens costava avançar, però mica en mica ens acostàvem més al somni de França. Només ens teníem a nosaltres i una esperança de futur per a seguir somniat. Quan passàvem per algun poble intentàvem saber com evolucionava la guerra, i les notícies eren de tot menys engrescadores. Passat Berga, les coses es van començar a tòrcer. La Natàlia va començar a tenir pèrdues i a trobar-se malament. Vam trobar refugi a la cova a on estem ara, amb vistes a l’imponent Pedraforca. I a la setmana de ser-hi, només escapolint-me i abandonant-la per anar a buscar llenya, parar algun parany a les bestioles  per tenir alguna cosa per menjar i anar a robar (sí, robar) algun ou en alguna de les masies, va néixer la nostra filla. La meva dona va ser molt valenta. El part va ser llarg però l’alegria de veure néixer l’Esperança, el nom que li vam posar a la nostra filleta , va superar amb escreix totes la tristesa per les penúries viscudes. Va néixer el dia 3 de novembre. La Natàlia va quedar molt dèbil, en prou feines es podia aixecar però peixia el fruit del nostre amor amb un somriure inesborrable. A la setmana de dormir abraçats els tres per salvaguardar l’escalfor de la cova, que cada nit em dedicava a parapetar amb rocs, l’Esperança va agafar febre i va deixar de menjar. Tot i els esforços, a la petita li costava respirar i quan després d’un dia horrible de tos de la meva filla vam decidir sortir i anar a demanar ajuda, ja no hi vam ser a temps. A la nit, deixà de respirar per sempre. He de fer un recés, no puc continuar escrivint amb aquest dolor que m’esqueixa el pit.... Bé, un altre glopet de whisky m’ajudarà a acabar l’homenatge per a les meves dones. Vam enterrar l’Esperança abraçats, estripats de dolor, a l’entrada de la cova. La Natàlia, traient forces de la flaquesa que la tenia dominada, va cavar desesperada. Ens vam prometre que ens en sortiríem, però la vida em tornà a colpejar tot just fa dos dies, 11 dies després de la mort de l’Esperança. Després d’un dia rúfol ple de llàgrimes, a la nit nevà. Li havia proposat a la Natàlia de tornar, de lliurar-me, però ella em digué que no, que ja havia perdut a la seva filla i que no em volia perdre a mi. Al matí, es llevà traient forces d’on ja no en tenia i sortí, com cada dia, a plorar a la tomba de l’Esperança. I allí, mentre mirava a l’infinit, es va desmaiar. La vaig entrar ràpidament i la vaig acotxar entre els meus braços, al costat del foc. Es va desvetllar i se m’abraçà fortament. Em va besar i em va dir : “Gràcies per la felicitat que em dónes. T’estimo”. Entre sanglots i  li vaig dir que l’estimava. Va esbotzar una mitja rialla i es tornà a desmaiar per a no despertar-se mai més. I jo ja no vull viure. Ja no. Sóc un covard, però vull morir aquí abraçat a ella. Ja no fa falta que posi més llenya al foc. M’acabaré el cul de whisky que em queda i el barrejaré amb les quatre farineres bordes que he collit i s’estan acabant de coure, els mateixos bolets que van matar la Rosalia de cal Trabucaire quan jo era petit. Tancaré els ulls i l’abraçaré. Perdoneu-me Natàlia i Esperança per haver estat un covard. Us estimo. Espero que ens retrobem al cel, perquè vosaltres segur que hi sou. I perdona’m també Eduard de cal Xicoia per haver falsejat la carta de reclutament, que anava per mi i no per tu.

En una cova prop del Pedraforca, 29 de novembre de 1937.

 

Aquesta escrit va ser trobat en el transcurs d’una excursió pel massís del Pedraforca a la primavera de 1972, quan el meu fill es va recolzar amb un munt de roques i van caure per deixar al descobert l’entrada d’una cova. Excitats per la troballa hi vam entrar i vam trobar dos calaveres abraçades, la d’un home i una dona, amagades darrere unes velles vestimentes. Descansin en pau.