La Byrd Road

Ahir ja vaig parlar d’aquesta carretera. És una carretera secundària (gairebé terciària) que hi ha prop del New Bolton Centre, a on vaig fer l’estada. M’agradava molt perdre-m’hi al capvespre, després de passejar, quan el sol ja començava a decaure. Em posava la música que més m’agrada i era com entrar en un altra galàxia, en una altra dimensió, l’ambient era molt especial. De cop i volta, tot era possible, tot era real, cap somni semblava impossible. I en pocs llocs aquesta sensació m’ha passat. Em venia a la memòria la lluita dels avis durant la Guerra Civil,  l’exili, els conflictes del món. I em feia més forta amb els meus ideals, els reafirmava més que mai. No oblidaré mai aquells capvespres, quan l’energia es renovava, a on tot era possible, quan la inspiració brollava, quan la vida se’m feia curta i més roent que mai. I entremig dels somnis, la guineu passejant despistada o un ramat de cérvols et contemplava, mentre els ocells cantaven...I encara continuo somniat, la màgia d’aquell indret i els seus colors són un dels més bells records que he portat amb mi de l’altra part de l’Atlàntic....I sobretot, que no ens falli mai la sort!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís