Dia 3, el somni fet realitat: el gran Canyon del Colorado (30 d’abril de 2012)

Ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, quan encara era fosc. Era un dels dies més esperats de la meva vida, el de fer realitat el somni d’infantesa de poder visitar el gran Canyon del Colorado (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Cany%C3%B3; http://en.wikipedia.org/wiki/Grand_Canyon ), una de les set meravelles  naturals del món.  De camí, un paisatge impressionant. Ens dirigíem cap a la zona est del Canyon. A mesura que es feia de dia, més podia gaudir de la bellesa del paisatge salvatge. Vam passar per una nova carretera que feia poc que havien construït i ens vam endinsar en ple desert. Grans planúries i molt sol ja a primera hora del matí. Vam arribar a un punt intermig a on vam haver de canviar de bus, ja que es veu que no totes les companyies estan autoritzades a portar la gent al propi Canyon. El camí cap al propi Canyon transcorregué gairebé en la seva majoria per una carretera agresta i polsegosa; de tant en tant, alguna vaca es posava pel mig . Després de gairebé una hora de camí, vam arribar al Canyon. El primer que vam fer va ser anar a registrar-nos per a poder pujar a l’helicòpter. Els nervis i l’emoció em corsecaven! Vaig ser molt afortunada de poder tenir seient a davant de l’helicòpter, al costat del pilot. Quan l’aparell s’enlairà i vam entrar de ple al gran Canyon, he de reconèixer que no vaig poder evitar que em saltessin les llàgrimes d’emoció. Quina bellesa, quina màgia. Pell de gallina! L’helicòpter aterrà prop del riu d’un color verd molt especial, el riu Colorado (http://en.wikipedia.org/wiki/Colorado_River) . I des d’allí, vam pujar a una petita barqueta que et porta a fer un petit passeig per dins del riu. El barquer era un senyor molt simpàtic nascut a Taiwan i que parlava una bona colla d’idiomes. El sol il•luminava una escena que la meva ment havia imaginat i per fi, vivia. Des de la barqueta vam poder veure l’impressionant cingle anomenat “El Castell”, des d’on es poden veure totes les franges de formació del Gran Canyon. Just quan ja s’acabava el viatge, el bon senyor barquer va agafar aigua amb una galleda i ens va fer mullar el cap, ja que és símbol de bona sort. Aquells màgics moments van finir quan vam pujar de nou a l’helicòpter... Si l’entrada al Canyon ja havia estat espectacular, encara ho fou molt més la sortida. El paisatge més bell que mai hagi pogut veure fins al moment. Hauria volgut que aquell instant fos etern... Però l’eternitat haurà d’esperar, ja que es va acabar l’excursió en helicòpter i el següent pas, amb el senyor sudafricà, en Kevin, que em feu de company de viatge, vam agafar un bus i vam anar cap a un lloc que en diuen l’Eagle Point (http://www.thecanyon.com/webpage.php/swmc/webpages/west-rim-grand-canyon-skywalk; . El gran Canyon del Colorado, a Arizona, pertany a la tribu dels Hualapai, que literalment significa “La gent dels pins grans”  (http://en.wikipedia.org/wiki/Hualapai_people; http://www.grandcanyonwest.com/ ; http://www.grandcanyonwest.com/history.php ) , que hi ha viscut durant molts segles i que ara exploten turísticament la zona. Allí, en aquest punt, hi ha una roca impressionant que té forma d’àliga, i al costat, n’hi ha una altra amb forma de gos. I al costat, l’abisme! Si no vigiles, caus pel precipici! En aquest segon punt, a part d’una paradeta de menjar xinès, també hi ha l’Skywalk (http://www.grandcanyonwest.com/skywalktour.php; http://www.grandcanyonskywalk.com/) , una plataforma muntada damunt del no res. Es veu que la van fer uns enginyers xinesos de Xangai i que són els que en tenen l’explotació. No hi vaig pas entrar, ja que era bastant car, i vaig aprofitar l’estona per a passejar per la petita exposició de cabanes i construccions d’habitatge dels indis, que també feien una petita demostració de cants allí mateix. El següent punt de l’excursió va ser el Guano point, a on fins no fa molts anys hi va haver una mina (http://en.wikipedia.org/wiki/Guano_Point) , de la qual encara en queda l’esquelet. I des d’allí, les vistes a tot el Canyon tallen l’alè. Pujant damunt d’unes roques vermelloses es pot contemplar la màgia de la natura en estat pur. Quants milions d’anys per a construir tant bell escenari! I a l’ambient, una màgia, un pau, serenor i felicitat indescriptibles. De nou, hauria volgut eternitzar el moment, però em quedarà per sempre al sac de la memòria (i també a les fotografies) els cingles, el riu verdós, el cel imponent...Cal dir que l’explotació turística que es fa de la zona la trobo molt adequada. Tot i que no és barat entrar a aquesta zona est, es fa de manera molt i molt controlada, no s’hi pot accedir en cap cas amb vehicles privats i tot està molt ben organitzat per evitar que la gent destrossi l’entorn. De fet, només hi ha una manera de baixar al riu (exceptuant l’helicòpter): a peu; porta uns set dies fer-ho. Del Grand Canyon les zones més conegudes són l’est i la del sud. La de l’oest és poc visitada i al nord l’orografia i la climatologia fan que només es visiti a l’estiu (i encara). Després de gaudir de l’espectacularitat de la natura en estat pur, va ser el torn de tornar cap a Las Vegas. Abans, vam parar un moment a canviar d’autocar i vaig veure una petita exposició sobre la fauna del Grand Canyon (http://www.grandcanyonguide.net/plantsanimals/plantsanimals.html; http://www.nps.gov/grca/naturescience/animals.htm; http://www.arizona-leisure.com/grand-canyon-animals.html ): gats salvatges, tigre de muntanya, cérvols, etc.  Pel que fa a la vegetació desèrtica (http://www.nps.gov/grca/naturescience/plants.htm; http://www.nps.gov/grca/naturescience/upload/GRCAVascular_Flora20051001.xls  ) , són molt abundants unes plantes que semblen cactus però no ho són; la guia no ens va dir pas el nom i me’n vaig quedar amb els ganes. Aquestes plantes, però tenen la peculiaritat que creixen un cm per any, així que les que vèiem ja portaven una bona colla de temps rondant! De tornada a Las Vegas ens vam aturar a la presa de Hoover, la Hoover Dam (http://en.wikipedia.org/wiki/Hoover_Dam; http://ca.wikipedia.org/wiki/Presa_Hoover), que per a mi només té d’espectacular el pont i les vistes. Està construïda damunt del riu Colorado i mitja presa és de l’estat de Nevada i l’altra mitja de l’estat d’Arizona. Deu al seu nom a l’expresident dels Estats Units Robert Hoover, que va tenir un paper fonamental en la seva construcció.  De fet, és una presa més petita que la de Susqueda... Abans d’entrar-hi vam haver de passar per un estricte control de seguretat... A fora hi feia una temperatura asfixiant, així que no hi vam pas estar gaire estona. La següent parada el camí ja fou finalment de nou a Las Vegas. Com que no havia comprat cap entrada per anar a veure espectacles, vaig aprofitar el bon dia per caminar des de l’hotel fins al centre neuràlgic de la ciutat i dedicar-me a contemplar un altre tipus d’espectacle, el de l’oci i les apostes, molt menys interessant i superflu. De totes maneres, he de reconèixer que és espectacular tot allò! I de tornada a l’hotel, aprofitant que n’era hoste, vaig pujar gratuïtament al capdamunt de la torre Stratosphere, que té forma de torre de control d’un aeroport. I a fe que és estratosfèrica la vista: 360ª sobre tot Las Vegas. A més, hi ha l’oportunitat de poder fer ponting des d’allí i també de pujar a les atraccions, una llançadora i dues muntanyes russe. Vaig ser testimoni de com un noi es tirava: impressionant. Finalment, com que el cos ja no s’aguantava gaire, a dormir una estona i continuar construint somnis per tal que es facin realitat...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís