Venècia, dia 1 (26 de desembre de 2011): l’arribada.


No estic acostumada el dia de Sant Esteve de marxar. Des de sempre que l’he passat en família, però aquest any ha estat diferent. Després d’una dutxa, cap a l’aeroport, per visitar una nova ciutat europea, en aquest cas, la mítica Venècia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ven%C3%A8cia), amb companyia d’una bona amiga de terres llunyanes a qui veig poc. El viatge, plàcid, acaba a l’aeroport de Treviso, des d’on agafarem un bus que ens portarà fins a la Piazzale Roma, ja a Venècia, tot passant per la ciutat de Mestre. Quan arribem ja és negra nit (tot i que són les set de la tarda passades, però la sensació és que és molt més tard del que sembla!) i aprofitem per buscar el lloc a on ens allotjarem. Fem un petit tast de la ciutat, il·luminada per Nadal, plena de vida, sobretot els carreres més cèntrics, veiem els canals i després de caminar i perdre’ns, arribem a Locanda Aquavita, a on ens allotjarem. És un petit hotel amb només 5 habitacions i per entrar ho fas amb un codi. A la recepció, com que no hi havia ningú, ja hi trobem una clau i el nom... L’habitació que ens pertoca té al darrere un canal, per a on passen contínuament barquetes i un lavabo minúscul, a on la dutxa no té plat...  Descansem una estoneta i ja marxem a buscar un lloc per sopar. Com que estem a Itàlia, que més que menjar... pizza! El que ja no em sembla tant bé és la clatellada que et claven, a més de fer-te pagar ja per avançat la propina i quedar-se’n sense que tu els hi donis... Després de passejar una miqueta pels carrers més cèntrics i altres més perduts, a on no hi ha més espai físic que per les persones i els canals, acabem anant a descansar i a refer les forces.
(La imatge correspon a una església propera al lloc a on ens allotjàrem)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís