Amb ulls de patge (I)

Ja fa uns quants dies de la nit de Reis, la nit del 5 de gener a on els infants esperen amb il·lusió l'arribada de Ses Majestats d'Orient. I ja fa més d'una dècada que sóc patge al meu poble. Aquest any, però ha estat de contrastos molt acusats. Em vaig emprenyar, sí, emprenyar, i molt, amb la barra de molta gent. Degut a les retallades, aquest any no oferíem un obsequi a la gent gran, com havíem fet sempre. Doncs bé, ens vam haver de sentir de tot per no fer-lo. I a més de gent que no té res a veure amb el poble i que gairebé fan fora a empentes la gent de la vila per a poder recollir més regals i caramels. Això per una banda; però per l'altra, el que realment em feu encendre, fou l'educació que algunes famílies donen als seus fills. Segons l'edat dels infants els hi donàvem una pilota (als més menuts), un joc de llapicer i llapis (al que eren una mica més grans) i una bossa de llaminadures als preadolescents i als adolescents. Però en algunes ocasions, a algun nen que li haviem donat el llapicer, com que portava un llaç rosa, no li agradava i ens el retornaven amb tota la barra del món adduint que era una cosa de nenes. I si a un infant nen li donàvem una pilota rosa, venien els pares amb bastanta mala llet a dir que la canviéssim, que era rosa i no era color per a un nen. Algun cop vaig contestar, però per respecte als més petits em vaig empassar la ràbia. Un altre moment patètic fou quan un senyor gran es va gairebé barallar amb un nen per una pilota. I més: a una nena petita li havíem donat una pilota i al seu germà un llapicer, dient-los que ho compartissin. Doncs davant dels nostres atònits ulls, el pare els hi intercanvià la joguina i els hi digué que ningú compartia res, que es feia com ell es deia. Quines ganes de plantar-li un mastegot! Estem creant una societat sexista, a on tot ha de ser rosa per les nenes i blau pels nens (al fina ja regalava les pilotes expressament roses als nens i blaves a les nenes, jeje) i a sobre, consumista, a on només interessa el bé material i no la il·lusió... Em van venir ganes de plorar de ràbia, impotència i tristesa....