En companyia de l'abisme...

Fa dies que dormo en companyia de l’abisme. I tu, des de no sé a on, ho saps. Aquesta matinada m’has vingut a buscar; m’has desvetllat i hem vist com la nit anava morint. M’has premut fort contra el teu pit envellit i m’has eixugat les llàgrimes. Mirant-nos fixament als ulls hem ballat un vals mentre m’explicaves que la vida és un camí d’obstacles i que no havia de tenir por, que sempre series al meu costat. Les teves mans rugoses han empresonat tendrament les meves i hem sortit a fora, notant el fred que s’enganxava als ossos; els rajos de sol feien brillar més que mai la fina capa de gelabror dels camps. Els teus ulls negats d’emoció han explicat sense paraules el que em volies transmetre. De sobte, però, uns braços ens han embolcallat als dos. Ha arribat ella, la dona que tant estimes. Ens ha arrecerat i ens ha donat escalf amb els seus besos i la seva mirada. Lentament els seus dits envellits s’han entrecreuat amb els meus i els teus i ens ha guiat de nou dins de la llar, mentre pel seu rostre solcat d’arrugues en queien dolces llàgrimes. Hem tornat a entrar a l’habitació i m’heu acotxat, explicant-me a l’uníson el conte d’en Polifem, entremig dels vostres braços. Poc a poc he anat cloent els ulls, amb una pau insuitada com fa dies que no sentia. I quan m’he obert de nou els ulls, ja no hi éreu, però damunt del coixí m’havíeu deixat unes arracades d’avellanes i el record del vostre amor. Us estimo, avis.