Un poema de Sant Joan (tot i que ja ha passat, el poema de Joan Alcover m'ha captivat!)

L'ESPURNA

Com el panteix de l'ànima dormenta

flotava el verb melodiós; mes ara

en l'Illa diu quelcom que ja retorna

del secular encantament, i munten

generacions que una claror novella
duen als ulls. La joventut és nostra.

La llengua: ella l'ha fet, el gran prodigi;

ella amb sos mots regalimant de saba

ens torna la llecor que l'ha nodrida;

ella difon estremiments profètics;

ella té notes de clarins. Sonem-los;

despertem els titans que en l'ombra jauen

de l'esperit; sonem-los; si ens escupen

els filisteus des de les torres,

sonem-los, i cauran. Sota la immensa

cúpula de blavor a on se miren

els cims més alts de l'heretat, solcada

pel tremolenc atzur mediterrani,

soni el crit de la sang, bategui el ritme

de la maternitat, i en ell se bressin,

com eixa mar unísona, vibranta

d'un sol batec des de Pollença a Roses,

els milions de cors de nostra raça.

Som nét i fill de catalanes. Elles

amb mots d'enyorament me condormiren,

amb mots d'enyorament que dins el calze

de la innocència gotejant, com perles

de rou, duien reflexos lluminosos

dels nadius horitzons. Pastors i fades

i dones d'aigua i cavallers i prínceps,

amb la materna melodia als llavis,

baixaven del Montseny i les congestes

del Pirineu, per habitar ma casa.

I el regne d'il•lusió, terra promesa

on tots volem anar, per mi tenia

ton nom, oh Catalunya, i ta corona,

oh Montserrat, i ton accent, oh Musa

oblidada llavors, ara vestida

de porpra triomfal. Tu em bressolares

tímidament amb les mateixes notes

que avui, com ressonanta escampadissa,

amb crits de joia a l'avenir se llancen,

i eren en l'auba de ma vida, un feble

piular com a aucells que migbadessin

els ulls, eixint d'un somni de centúries.

Llavors ma joventut volà despresa

de la roca insular per a confondre's

dintre del bull de la ciutat sonora.

Trobava clos el món de mos ensomnis,

i al gest aspriu de la comtal matrona

jo responia amb la supèrbia muda

d'un fosc isolament. Era la boira

que assaonà mon cor perquè el somriure

de l'amor hi florís. Oh dolça imatge

que en mon camí posà la Providència!

Tu, Beatriu catalanesca, fores

la calor de la pàtria feta dona!

I quan, victoriós dels vents terribles

que afuà la dissort entre nosaltres,

vinguí a l'altar per abraçar-te meva

i al Monestir pelegrinant pujàrem,

i dalt el cim de les sagrades penyes

ens donàrem les mans, i ens semblà veure,

amb ulls enlluernats per la divina

claror del ritu nupcial, difondre's

el misteri d'amor, l'ànima nostra,

sobre la majestat de Catalunya,

i el mar immens i radiós, i l'Illa

guaitant a l'horitzó..., llavors mon llavi

trèmul te volgué dir, i no podia:

"Veus enfora la mar? Quantes esteles

hi dibuixaren els vaixells que em duien!

Quantes hores de febre i de pontar-se

mos pensaments de foc damunt les ones!

Veus ma terra allà endins? Ella t'espera

per a besar-te el front amb sos efluvis.

Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle

del poble meu amb la materna soca."

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;

mes de tots els amors, sols un n'alena.

Salten de mont en mont llengües de flama

dient el pacte espiritual que ens lliga.

No us allunyeu, memòries doloroses.

Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure

a la festa pairal, jo no hi seria.

Mai com al beure el vi de l'entusiasme

sent tan a prop les enyorades ombres.

Com la falzia en un illot caiguda

enmig de la rompent, que per a moure

l'ala nafrada i degotant, espera

el raig de la bonança que l'eixugui,

jo em sent reviure, agombolat per l'hora

de calor jovenívola que ens besa.

Mai els tres rius de llàgrimes vingueren

tan dolços i tan plens com brollen ara

que el foc dels esperits se fa visible.

¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia

l'obscur amagatall, dirà la força?

Passa la mar un mot de recordança:

del foc de germanor vola una espurna...

L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte

nou i sublim, formiguejant a l'ombra,

de viles i ciutats duen l'ofrena

cap a les pires d'allà dalt; i els diuen,

al passar costa amunt, el pi balsàmic,

la mata, el boix, el romaní: --Colliu-nos!

L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen

els cirials del culte de la pàtria.

Sobre l'immens entrunyellat de serres

la nit batega de clarors purpúries;

i dels devots d'aquesta escolania

que en tots els cims de Catalunya vetlen,

n'hi ha que miren en silenci, pàl•lids

d'una emoció fondíssima, la fosca

a on la filla de la mar s'amaga.

--"¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una

mirada, un pensament? ¿Està adormida

o sos ulls bada al gloriós insomni?"

I l'hora fuig i les tenebres callen...

Però, de sobte, un crit vola pels ecos

de les altures de llevant. Oviren

un llumenar... El Puig Major saluda.

És l'estel de Mallorca!

Joan Alcover