Un dia a Llançà

De tant en tant m'agrada perdre'm per l'Alt Empordà i per Llançà. I ahir ho vaig fer. Arribar i contemplar la infinitat del mar, la tranquil·litat, les Alberes al fons; un paisatge que et transmet una gran tranquil·litat! Ara que comença l'estiu, de tant en tant l'escalf del sol recorda que aviat arribarà la xafogor, que l'aigua ara freda esdevindrà un tèbia, i el cos no podrà resisitir-se a capbussar-s'hi. I també hi ha moments que la ment se'n va i pensa en les persones que han travessat les muntanyes buscant un món millor, tal i com feren molts dels nostres avis i àvies durant la maleïda guerra. Molts d'amagat travessaren les fronteres buscant un futur millor, deixant-ho tot aquí, sabent alguns que potser mai més tornarien a veure el mar des de terres catalanes. I amb aquests pensaments el dia ha esdevingut gris, els trons han estat l'avís que la pluja arribava, però una pluja que mai serà capaç d'esborrar els plors que hi ha gravats en algunes d'aquelles platges. Però la vida continua, i el millor homenatge que podem fer a totes aquelles i aquells que un dia hi posaren els peus tot marxant cap a l'exili és continuar lluitant per un futur de lliberat i donar les gràcies de poder contemplar la bellesa del mar des de la platja de Llançà.