Petites coses


A voltes les petites coses fan emocionar. L'altre dia estava a casa mons pares, contemplant els ocells que voltaven per allí. Em vaig fixar en les mallerengues, que estaven esverades perquè érem prop del seu niu i no s'atrevien a anar a donar menjar a les seves cries, per por que les descobríssim. Les vèiem amb un cuc a la boca, esperant per a poder-lo donar als petits ocellets. I mentre contemplàvem l'escena, una oreneta va passar disparada damunt dels nostres caps per entrar en una antiga cort de porcs a donar també menjar a les cries. Curiosa, la vaig seguir i vaig veure cinc petites orenetes amb les boques obertes, esperant la seva menja, amagades amb el niu de branquillons i fang que les orenetes havien construït. Em va emocionar, com si fos la primera vegada que ho veia, la perfecció del niu. Em vaig estremir pensant que n'és de sàvia la mare natura i que poc que l'escoltem a vegades. Tots els quilòmetres que fan les orenetes per a poder venir cada estiu, la manera com salvaguarden les seves cries, totes les formes de vida que existeixen al món...  Són petites coses, petits detalls que personalment em fan pensar que bonica i màgica que és la vida i que poc la valorem a vegades...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís