Jurat popular (un conte)

El dia que vaig rebre la carta, parlant en plata, em vaig cagar amb tot. M’havien seleccionat per fer de jurat popular. Malgrat que ja havia rebut una altra carta premonitòria dient que era carn de canó per a participar a la justícia, me n’havia oblidat del tot fins el dia que vaig obrir la bústia i vaig trobar, entremig de factures, una postal i cartes del maleït banc, la citació. De seguida el cap va començar a cavil•lar quines excuses podria donar per evitar haver de passar com a mínim una setmana aïllada en un jutjat. Que si havia de portar els nens a l’escola (mentida, ja que encara no tinc fills), que si estic a la setmana del casament (també una altra mentida, ja que només tinc un amant ocasional), que si ja tenia un viatge reservat (estic més pelada que una rata per comprar-me un viatge), etc. Tot i la rapidesa d’idees que em voltaven pel cap, vaig renunciar a presentar cap al•legació, ja que cap era suficientment creïble ni tampoc podia aportar proves fefaents. Resignada vaig presentar el certificat a la gestoria a on faig de noia-de-tot i noia-de-res (és a dir, faig de tot i res en concret), em vaig preparar una bossa amb quatre pertinences i em vaig presentar amb ressaca de son un dilluns al matí davant del jutjat. Només de presentar el certificat, el policia de torn, amb una panxa cervesera bastant pronunciada, em comminà a seguir-lo pels viaranys del jutjat. Em va fer entrar a una sala, a on la funcionària de torn em féu unes quantes preguntes de rigor i m’explicà una mica com aniria tot el procés. Alhora em presentà a la gent que ja hi havia, els que serien els meus nous companys “de treball” durant els propers jorns. La noia també em comentà que estaríem reclosos en un hotel, és a dir, incomunicats, ja que el cas en el qual faríem de jurat, l’acusat era un pseudofamós acusat d’homicidi i la premsa hi estaria a sobre. Vaig fer una primera ullada al ventall de persones que érem: un senyor ja jubilat a jutjar per les arrugues que solcaven el seu rostre devia passar de la setantena; un executiu emmagrit per un estrès prematur; una senyora que va presentar-se com a mestressa de casa, amb una cara afable; una noia embarassada; un paleta amb la morenor perpètua; un senyor de mitjana edat amb cara de pocs amics i un estudiant de periodisme, que sense ser guapo, desprenia un fort atractiu.

Així doncs, un cop fetes les presentacions i les explicacions, va començar tot el sarau del judici. A nosaltres, al jurat popular obligat, en tenien prohibit parlar amb la premsa i amb ningú més que no fossin els funcionaris judicials o bé entre nosaltres. Des de la primera nit ens confinaren a un hotel de la ciutat, no lluny del jutjat. Ens hi traslladaven amb autobús, menjàvem amb una sala a part i no teníem cap contacte amb la premsa audiovisual ni escrita. Entre nosaltres hi havia alguna que altra discrepància sobre si l’acusat era innocent o culpable. Personalment, crec que l’acusat era culpable, però era quelcom que havíem de decidir entre totes i tots. Potser per les hores compartides, es va crear una germanor insospitada i certa amistat; fins i tot les faccions amargades de l’executiu semblaven haver-se suavitzat amb el pas dels dies (vaig deduir que el judici, enlloc d’estressar-lo, li provocava l’efecte contrari), la morenor del paleta semblava desaparèixer per moments i la cara de la mestressa de casa es tornava encara més angelical. Els tres primers dies van passar com un sospir, però el quart ja se’m feu més feixuc. Les hores no em passaven ni a la de tres, hi ha haver drama a la sala del judici i per si era poc, la noia embarassada se’ns va desmaiar! Com que no va ser res, la van mig obligar a continuar amb el judici. Al vespre, en arribar a l’hotel, només tenia ganes d’oblidar-me de la reclusió a la que estava momentàniament sotmesa. Vaig sopar poc i em vaig retirar aviat a l’habitació. La meva comunicava amb la de l’executiu per un costat i amb la del jove estudiant per l’altre, tot i que les portes entre les habitacions estaven tancades (això és el que creia jo, ja que no les havia pogut obrir ni la primera ni la segona nit que passava allí, tot i que ho vaig intentar dissimuladament; a la tercera ja no vaig ni fer l’intent) amb una clau de la qual cap dels tres no disposàvem. Després de llegir una estona un llibre entretingut però no meravellós, em vaig disposar a dormir; ho vaig intentar durant mitja horeta, però enlloc d’endormiscar-me, només aconseguia tenir els ulls més oberts que mai i posar-me nerviosa.. Vaig obrir la tele per veure si hi feien quelcom d’interessant, i tot fent zàping (ho juro!), vaig ensopegar amb una pel•lícula porno. En aquell moment l’actor li feia un cunnilingus a l’actriu de torn; els sentis se’m van despertar al màxim i instintivament vaig començar a acaronar-me l’entrecuix i a endinsar-me els dits dins el meu túnel particular. Com que la catarsi del plaer s’anava acostant, els gemecs es feren més evidents; d’imperceptibles passaren a clarament audibles, fet que desvetllà els meus veïns d’habitació; de sobte, la porta de la cambra on dormia l’executiu s’obrí i ell entrà nuu, amb un cos molt més excitant del que m’hauria esperat, i a més, amb la tranca ben dreta. Em vaig sobresaltar i em vaig treure les mans de dins de les calcetes, ruboritzant-me de cop. Ell, però, se m’acostà sense que jo hi oposés cap mena de resistència; veure’l tant excitat provocà que em baixés de cop una bona mullena per entre les cuixes i desitgés ferventment que em provoqués una cascada de gaudi al meu cos. Un cop al meu costat, em llevà les calcetes alhora que obria els botons de la part superior del pijama. Em besà els pits, els va llepar i succionar i va anar deixant lliscar la seva llengua per damunt del meu ventre, avall, avall, fins que el seu múscul bucal topà amb el meu clítoris completament fora de si; la llengua va fer el que va voler amb ell, mentre que els seus dits anaven entrant i sortint del meu sexe. Amb els ulls closos assaboria cada espasme, cada llambregada de plaer; de sobte, no sé perquè, vaig obrir-los i vaig dirigir la mirada cap a l’altra porta, la que donava a l’habitació de l’estudiant. Estava lleugerament entreoberta, però en la penombra hi vaig distingir clarament la silueta del jove mentre feia anar frenèticament amunt i avall la mà sobre el seu sexe, alhora que es mossegava el llavi inferior. Somrient, vaig tornar a tancar els ulls i vaig emetre el meu veredicte particular: el jove estudiant, culpable de voyeurisme; l’executiu, innocent de mala praxi lingual!