Un dia al bus (tarda)

Normalment no agafo el bus a la tarda. Prefereixo tornar a peu. Però algun que altre dia l’agafo. I l’ambient que hi ha és totalment diferent depenent de la línia i de l’hora. Si agafo el 44 abans de tres quarts de cinc, el bus es converteix en un capsa de sardines degut a la gent que hi ha. Però també sempre es repeteix la mateixa gent. Primer els estudiants, que tenen, crec, entre uns 10 i 17 anys. A vegades m’irriten, i no pel soroll que fan, sinó pel seu comportament maleducat, ja sigui entre ells o amb els altres. Es dediquen a putejar-se mútuament i en algunes ocasions, amb bastant mala bava. En segon lloc hi ha els nois i noies d’un taller de disminuïts que hi ha prop de la facultat. Són tot el contrari; desprenen molta tendresa i companyonia. N’hi ha un parell que a més són sords i fan autèntics esforços per comunicar-se. I els companys els hi corresponen. I tot i que es veuran l’endemà, s’acomiaden amb grans abraçades i petons. Se m’acaba posant la pell de gallina i penso com en sóc d’afortunada amb tot el que tinc i el que m’ha regala la vida. I alhora em sap greu el mal humor i la mala educació que desprenen els joves que pugen al bus, que tinc la sensació que no són conscients de com en són d’afortunats...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís