Un dia al bus (tarda)

Normalment no agafo el bus a la tarda. Prefereixo tornar a peu. Però algun que altre dia l’agafo. I l’ambient que hi ha és totalment diferent depenent de la línia i de l’hora. Si agafo el 44 abans de tres quarts de cinc, el bus es converteix en un capsa de sardines degut a la gent que hi ha. Però també sempre es repeteix la mateixa gent. Primer els estudiants, que tenen, crec, entre uns 10 i 17 anys. A vegades m’irriten, i no pel soroll que fan, sinó pel seu comportament maleducat, ja sigui entre ells o amb els altres. Es dediquen a putejar-se mútuament i en algunes ocasions, amb bastant mala bava. En segon lloc hi ha els nois i noies d’un taller de disminuïts que hi ha prop de la facultat. Són tot el contrari; desprenen molta tendresa i companyonia. N’hi ha un parell que a més són sords i fan autèntics esforços per comunicar-se. I els companys els hi corresponen. I tot i que es veuran l’endemà, s’acomiaden amb grans abraçades i petons. Se m’acaba posant la pell de gallina i penso com en sóc d’afortunada amb tot el que tinc i el que m’ha regala la vida. I alhora em sap greu el mal humor i la mala educació que desprenen els joves que pugen al bus, que tinc la sensació que no són conscients de com en són d’afortunats...