T'estimo, vida meva (un conte)


Tothom ens mira. Tenen enveja, i de la bona. L’amor que ens professem és rabiós. Tothora ens estimem. M’abraces amb una tendres inusitada. A casa, amagats dins el nostre niu, em beses en el moment més insospitat; m’abraces mentre em dutxo i se m’eriça la pell. Sopem i em dones cullerades d’amor amb cada tros de menja que compartim. A les botigues et fiques, dissimuladament dins del mateix emprovador que un servidor i la gent es desespera a la cua mentre m’estimes fins les entranyes. I per no parlar de la cara de les dependentes o els dependents de les botigues quan els descric amb precisió absoluta, com un sastre que coneix cada solc del seva clienta, l’ampada dels teus malucs o l’abundància dels teus pits quan et vull comprar un conjunt de roba interior o un vestit fins a mitja cama i una mica escotat, com a tu t’agrada ( i que a mi em trastorna els sentits). Quan sortim a sopar al restaurant que tu esculls (amb això et deixo ser la reina de la casa, ja que tens molt més bon paladar que jo), el cambrer se sorprèn de la quantitat de menjar que som capaços d’engolir, amagats a la taula més discreta del local, com a tu t’agrada, vida meva. I després d’aquests àpats, de camí cap a casa o cap on en vingui de gust, si anem amb cotxe, em sorprens amb una sessió de jazz, d’òpera, de folc o de rock dur! Quan m’agrada quan em sorprens, em captives encara més del que ja m’hi tens! Et fixes també en la cara dels nostres amics quan els convidem a sopar? Tinc la sensació que no entenen la bogeria que sentim un envers l’altre, ja que segur que com jo, els has sentit dir sovint que el nostre amor és malaltís. Potser sí que ho és, però ... i què? T’estimo, amor meu. I això és el més important. I sé que tu també m’estimes, que estàs tostemps al meu costat. És tant dolça la sensació de saber-te al meu costat... Saps, estimada, poder-te abraçar cada nit em fa l’home més afortunat sota la capa del sol. Les hores a la feina es fan eternes esperant l’hora d’arribar a casa i poder-te besar els llavis. Ens sorprenen mútuament amb els nostres sopars i ens prenen mes mans mentre mirem qualsevol fotesa a la televisió. M’agrada que m’acaronis el tatuatge amb el teu nom abans que et perdis al món dels somnis. I els nostres diumenges? Per mi el moment més desitjat de la setmana. Ens llevem quan el cos ens ho mana, sense presses, tot i que un o altre acaba fent de despertador de l’altre amb una munió de petons. Esmorzem cafè amb llet i un croissant de xocolata, com a tu t’agrada. I sortim d’excursió o a passejar pels parcs de la ciutat o a la platja d’algun poble proper. Esdevenim dos infants, ens oblidem de tot; només recordem que ens estimem. T’abraço, et dic quant t’estimo i tu em mires amb el teus ulls ametllats. La gent ens mira com si fóssim dos folls, no deuen comprendre com es pot arribar a estimar tant. S’estranyen, o almenys crec que deuen pensar això, quan t’agafo la carona amb les dues mans i segello els teus llavis amb els meus. Dinem els entrepans que hem comprat o que ens hem fet (que mai falti formatge al teu!) i després d’un cafè ben calent acabem al cine menjant crispetes o a casa fusionant els cosso si les ànimes. I les hores s’escolen bojament al teu costat: i no em puc estar de dir-te a cau d’orella o en mails i missatges, que je t’aime! Fixa’t, princesa, com ens mira aquell senyor: se li deu fer estrany que t’abraci i que posis el teu caparró damunt del meu pit mentre el paisatge passa fugaçment dins del tren. Vida meva, a on ets? Quan et coneixeré i deixaràs de ser només la meva fantasia? Saps, potser m’és igual, perquè sé que ets feta a mida per mi, el meu cap m’ho diu. I només vull dir-te de nou, que t’estimo, vida meva.

Comentaris

Anònim ha dit…
Perdona, d'on has tret aquesta fotografía? Per què la vaig fer jo fa un o dos anys...
Evita ha dit…
Hola, buscava una fotografia per il·lustrar el conte. Vaig posar "t'estimo" al google i em va sortir. La vaig penjar. Si està subjecte a drets o vols que la tregui, cap problema. Gràcies

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís