Amsterdam, dia 1 (part I)


De bon matí, quan encara és negre nit a Gent, em llevo; un cafè ràpid i cap a l’estació a buscar el tren que em portarà a Amsterdam (http://ca.wikipedia.org/wiki/Amsterdam ). Tres horetes de viatge, amb transbord inclòs, que em passen volant. Només d’arribar a la ciutat i sortir defora, tot i el sol, una fresca impressionant em comença a penetrar el cos. Tot esperant els amics, em dirigeixo a l’oficina de turisme per demanar informació i comprar uns tiquets per moure’s per la ciutat amb transport públic a tothora (el de 48 hores està prou bé de preu, 11.5 euros). Un cop arriben els amics, el primer que fem és agafar el tram per anar al hostel, un Flying Pig a deixar les pertinences. Un cop instal•lats, ja marxem vers la plaça Dam, a on hem decidit fer un tour gratuït (http://www.newamsterdamtours.com/daily-tours/new-amsterdam-free-tour.html ). Esperem pacientment sota una fresca imperant, tot fent saltirons per evitar congelar-nos. Al cap d’una estona comença el tour allí mateix. El guia, un noi simpàtic però amb un punt histriònic, ens explica que estem a la plaça a on sembla que la llegenda diu que van arribar dos homes i un gos i es decidiren quedar-s’hi. Dam vol dir dic, és a dir, estem en un país per uns tres metres sota el mar, amb terreny guanyat sobre el mar. A la mateixa plaça hi ha el palau reial, ara amb reformes; la família reial no viu allí, però sinó que ho fa L’Haya, el veritable centre polític del país, malgrat que no és la capital. Una simpàtica anècdota que ens explica és que el germà de Napoléo va sortir al balcó a saludar els que per la força serien els seus nous súbdits i els va saludar, per una equivocació en la pronúncia, com hola “sóc el vostre conill (enlloc de rei)”. També ens conta, entre d’altres referències històriques, que el monument davant del qual estem, el monument nacional vol ser una commemoració per la pau, no en homenatge a cap dels caiguts; així doncs, en comparació a altres monuments similars, no hi ha cap flama que s’hi mantingui viva. Després d’aquesta explicació ens dirigim cap al barri roig, a on veiem algunes noies exposades a les vitrines. També prop d’allí hi ha el que es considera l’església més vella de tota la ciutat; curiós que estigui al barri roig, però els molts mariners que s’anaven a gastar el que havien guanyat al mar en sexe, si tenien família purgaven els pecats pagant al capellà després d’haver-se confessat. Anem continuant el tour i passem per davant del pont més alt de la ciutat (una birria...) que només està un mestre dessota el nivell del mar! El guia també ens conta el perquè de la inclinació de les cases cap endavant: en ésser tant estretes, costa molt pujar-hi les coses; així, tenen una politja a la part superior que serveix per pujar els mobles o el que convingui sense fer malbé al façana. I la inclinació cap als costats (molt acusada en alguns casos), és degut al terreny inestable sobre el qual està construïda al ciutat; això fa que també s’hagin de prendre precaucions per evitar que quedi massa tombada. Durant el periple també passem pel barri xinès, ambientat com qualsevol ciutat xinesa, inclosos els noms dels carrers. Anem tirant, cada vegada més enfredorits, i arribem al barri dels jueus, completament reconstruït i amb una arquitectura totalment diferent de la resta de la ciutat; durant la segona guerra mundial, hi ha haver una onada de fred i degut al terrible nazisme que va fer que la majoria de jueus marxessin i el seu barri quedés com un barri fantasma, els habitants de la ciutat van agafar tot el que es podia cremar i ho van fer servir per escalfar-se. També prop d’allí hi ha la llotja, a on tots els vaixells que entraven a la ciutat s’havien de parar per pagar els preceptius impostos. Prop d’allí també es divisa la torre de les llàgrimes, ja que allí hi anaven les famílies a acomiadar-se dels seus quan aquests marxaven mar endins i no sabien si tornarien. També davant de la llotja hi ha la plaça a on es practicaven els execucions. Posteriorment els cadàvers es feien servir per autòpsies; és en aquell lloc a on Rembrandt (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rembrandt_van_Rijn) es va inspirar per pintar el seu famós quadre La lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp (http://ca.wikipedia.org/wiki/Lli%C3%A7%C3%B3_d%27anatomia_del_Dr._Nicolaes_Tulp). I potser en tètric deshonor al que allí succeïa, hi ha un carrer que es diu el carrer de la sang. Després de les explicacions, continuem. Ens aturem davant d’una casa enorme, que havia pertangut a una rica família de la ciutat; i és que a Holanda es paguen impostos segons els metres de façana. Potser per això les façanes són tant estretes i els pisos tant alts! Davant per davant hi ha una altra casa que és tot el contrari; el guia ens explicà que el cotxer de la família es conformava amb la casa de la mateixa amplada que una de les finestres del palau dels rics; aquests li’n feren construir una amb aquesta mida! Continuem caminant i ens parem davant del museu del cànnabis. La permissivitat en el consum d’aquesta droga data dels anys setanta, quan hi havia molts problemes amb les drogues dures i les toves; les autoritats es van posar molt severes amb les primeres i no tant amb les segones... El noi ens relata que a Holanda és legal fumar dins dels coffee shops, que hi pots adquirir i consumir, però està penalitzat el cultiu! Tota una sèrie de contradiccions, damunt les quals els polítics hi passen de puntetes. Tampoc és permès tenir més de mig quilo dins l’establiment, així que quan s’acaba la matèria, sempre n’acaben portant més! Per persona es poden portar cinc grams al damunt, però teòricament està penalitzat fumar al carrer, però es veu que la policia no ha multat ningú durant els últims 35 anys. Les lleis, però, està previst que canviïn durant el 2012, any en el qual els estrangers no podran fumar dins aquests establiments. Una altra cosa que ens explica és perquè hi ha urinaris masculins però no femenins. Als anys setanta, a la zona del barri roig s’hi van construir aquestes estructures només per a homes; les dones es van revoltar i van anar a un dels ponts més famosos de la ciutat, es van agafar de les mans i es van posar a fer pipí. Van amenaçar d’anar-ho fent fins que no els hi construïssin urinaris per a elles. I l’ajuntament ho va fer, en forma de conus; però a dins, a més de les necessitats, s’hi feia de tot (sobretot els toxicòmans s’hi anaven a punxar i també s’hi practicava sexe. Per aquest motiu avui en dia estan clausurats i serveixen com a panells publicitaris). (Continuarà)
(La imatge correspon a un edifici del barri xinès de la ciutat d’Amsterdam)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís