Un dia a Ostende

Un dissabte al matí. Després d’una nit ventosa fins al punt que m’ha despertat en més d’una ocasió i m’ha acabat desvetllant a les sis, un cafetó i cap a buscar el bus que m’acabaria portant a l’estació per prendre el tren direcció a Ostende (http://ca.wikipedia.org/wiki/Oostende) . Ostende és una localitat costanera a uns 64 km de Gent. En menys de tres quarts d’hora hi he arribat. Un cop allí, un vent més intens que el que hi feia a Gent m’ha saludat; i tot acompanyat per un cel gris que ja no em desempararia en tot el dia. El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat la catedral de Sant Pere i Sant Pau, gòtica, i que m’ha recordat molt a la de Tours. No hi he pogut entrar ja que hi havia un enterrament. He agafat el camí de d’Albert I promenade, que voreja tota la zona de platja. Però la zona està en obres, i no es podia divisar ni el mar. De sobte, s’ha tallat el passeig per les obres i m’he endinsat dins de la ciutat, que té uns 68000 habitants. Després de passejar una mica pels carrers de la ciutat he anat a parar a l’oficina de turisme (http://www.visitoostende.be/) , a on m’han donat una bona guia de la ciutat. En sortint he retornat al passeig marítim, a on he pogut contemplar per uns instants el mar del nord, ja que l’impressionant vent feia difícil mantenir l’equilibri, a i a més, el vent es posava dins dels ulls i els cabells. He retornat dins la ciutat, passant pe la plaça de MariaJosé i he acabat al Leopold park, a on he pogut veure el rellotge de flors (el de la fotografia, però en realitat no he vist ni una flor). El Bloemenuurwerk (a on per cert hi passejava un conill blanc tot despistat) s’hi va construir segons els estudis del biòleg suec Carl van Linné, que deia que totes les flors obren els seus pètals cada dia a la mateixa hora. Així doncs, aquest rellotge de flors canvia de color i composició i de color segons l’hora del dia, ja que cada grup de flors obren i tanquen els pètals a hores diferents (no en puc donar fe perquè no ho he vist...; la imatge correspon a aquest rellotge). He passejat una mica pel parc, m’he assegut als bancs a on davant hi ha com unes bicicletes per tal que exercitis les cames mentre contemples el paisatge. També allí hi ha l’escultura “Fat Matilda”, que vol simbolitzar la voluptuositat i la sensualitat del mar. Tot caminant he anat a parar a la zona a on hi ha ancorats uns quants velers,  el Jachthaven. I camina que caminaràs he acabat a l’immens parc de Maria Hendrika; allí m’he entretingut una bona estona descobrint camins i caminets, i darrere d’ells, immensos llacs amb ànecs, polles d’aigua, etc. I de tant en tant, immenses estructures per petits i grans per jugar. I en aquests moments ha sortit la nena que tinc amagada en algun racó i m’he posat a jugar amb els gronxadors, els túnels, els ponts de fusta i oblidar-me per uns instants de la rutina diària. Després m’he plantejar anar al Fort Napoleó (http://www.fort-napoleon.be/detail.phtml?nid=74&id=215; , un fort que Napoleó va manar construir per protegir la costa belga dels atacs de les tropes angleses. Després de la derrota d’aquest a la batalla de Waterloo, el 1814, es va desballestar, però es va tornar a usar durant les dues guerres mundials del segle XX. Però degut sobretot a les condicions meteorològiques, amb un vent cada vegada més molest, he desistit (també perquè calia fer un bon tros de camí a peu o bé utilitzar transport públic). Així doncs, m’he endinsat de nou dins la ciutat i m’he passat una bona estona passejant pels carrers de la ciutat, bullint de gent, sobretot els comercials. He passat de nou per davant de la catedral, però en aquesta ocasió estava tancada. Al costat hi ha la torre de Sant Pere, l’única reminiscència de l’església de Sant Pere, datada del 1478 i anomenada popularment com el pebrer. Finalment, tot i que m’hauria agradat molt anar a seure a la platja i contemplar el mar del nord, me n’he desdit. El vent cada vegada era més intens i molest, de manera que he retornat a l’estació tot passant pel costa del mar i podent contemplar les paradetes de peix que allí s’hi instal·len (és curiós veure com deixen assecar el peix salat al vent). He arribat a l’estació (amb una façana molt bonica i situada davant del vaixell museu Amandine) i he agafat el tren que em retornaria a Gent després d’unes quantes hores en aquesta ciutat. Ostende m’ha sorprès pel fet que hi ha molta gent que parla francès i també molta holandès. Segons he llegit, aquesta ciutat és una ciutat típica d’estiueig per belgues i holandesos, i també francesos. Suposo que per això, perquè és bàsicament una ciutat d’estiu, l’he vista morta. Tot i això m’ha agradat la melangia que desprenia, però n’estic segura que si mai hi puc tornar l’estiu, la impressió serà totalment distinta, car crec que a l’estiu ha de bullir de gent i d’activitat, sobretot la zona del passeig marítim, a on hi havia totes les botigues tancades. Fins aviat Ostende!