Final (un petit relat)

Acaba de sobrepassar la norantena. Tota la vida al camp, dedicat a conrear la terra, ja sigui per menjar o per treure’n algun que altre profit econòmic. La dona, a qui ell estimava bojament, ja fa més d’una dècada que el va deixar amb la companyia del fill i les nétes. Durant uns quants anys ha estat capaç de viure sol, aixecar-se a trenc d’alba i anar al camp després d’un tupí de vi calent i torrada resseca. Flanquejat per una mateixa generació de gossos durant molts anys, no ha variat gaire la seva rutina. Al migdia, a fer-se qualsevol cosa per dinar, la partida, la migdiadeta i si és estiu al camp; si és hivern, al taller o bé a mirar la tele i anar a dormir com les gallines, però mai sense oblidar de péixer cada dia el bestiar. Però fa un parell d’anys tot li començà a fallar i el fill i la jove se l’endugueren a viure amb ells. I mica mica s’ha anat adormint. Les articulacions cada cop li fan més mal, li costa empassar el menjar, els esfínters aguanten poc. I ho té decidit. No vol viure més. El periple pel món dels vius ha acabat. Fa dies que somnia la seva estimada, es vol reunir ben aviat amb ella. S’arrauleix al llit. Ja no vol menjar res, no li ve de gust ni un traguinyol de vi. I cada vegada la somnolència el guanya més. Ella el crida que aviat tornaran a estar junts. I ara sí, les parpelles són ingovernables. Ja no s’obren. Sí, aviat començarem una nova vida, estimada. Bona nit fills, néts. Que sigueu feliços.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís