Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Són dies feixucs d’agost. L’estiu al zenit. El sol escalfa, indolent, les closques d’aquells qui gosen desafiar-lo en passejos al migdia, mentre que torra els cossos estassats a les platges o que s’arrisquen a fer rutes muntanyenques. Els vespres es fan xafogosos, tot s’alenteix, fins i tot les idees. Cerveses vespertines, acompanyades de llargues xerrades amb els amics i amigues, passejades amb bicicleta, banys quan la lluna comença a despuntar. Festes majors fins a la matinada, retrobament de vells amics, mentre que a d’altres se’ls perd la pista escampats pel món. Llargues cues a la carretera, preus abusius per alguna beguda o menja, turistes escampats arreu, que fan que una passejada pel barri vell de Girona es converteixi en una improvisada cursa d’obstacles... En fi, és l’estiu, a on tota cuca viu! 
Comentaris