evita

Se’m posen els pèls de punta cada vegada que veig la tupinada que hi ha hagut a l’Iran. Com es poden perdre tants milions de vots i que surti, estranyament guanyadora la candidatura que ja governava? Com és que se silencia a cops de porra les veus dissidents? I les detencions il·legals, així com els morts que han perdut la vida per protestar silenciosament? Com és que les dones es continuen menystenint sense que ningú hi faci res, que tan sols el fet de portar les ungles pintades ja pot ser un fet condemnatori? I l’autoritat eclesiàstica, teòricament neutre en aquestes eleccions, per què es decanta per la candidatura falsament guanyadora? També estan borratxos de poder? I el dret bàsic de manifestació, què se n’ha fet? Democràcia? No! I mentrestant, occident calla. Per què? Moltes preguntes que em fan bullir el cap de ràbia, però malauradament, sense resposta.

Ara és fàcil parlar d’aquells que ja no hi són. Ja fa gairebé una setmaneta que l’exjesuïta Vicenç Ferrer va morir. No fa pas tant va ser guardonat com el català de l’any. Nascut a Barcelona el 1920 va passar la major part de la seva vida a l’Índia, concretament a la ciutat d’Anantapur. Des del 1952 va dedicar la seva vida a l’eradicació de la pobresa en aquella zona i a millorar les condicions de vida allí existents. Va haver de lluitar contra les classes dirigents governants, però per contra tenia el suport dels pagesos i d’Indira Gandhi. Ferrer va abandonar la seva vocació religiosa i es va casar amb la periodista anglesa Anne Perry, que el va acompanyar en las seva àrdua però immensa tasca de crear un món més just i millor. En el nostre planeta hi ha molts Vicenç Ferrer anònims, que lluiten cada jorn per un planeta més solidari i equitatiu. Però per desgràcia encara en falten molts més. Gràcies, Vicenç per ser un exemple de generositat i d’honradesa, per ser un exponent de que en e...

Sí, tinc al·lèrgia. Per sort, de física només en tinc a un medicament, però d’al·lèrgia moral en tinc molta. Em surten erupcions (encara que no visibles) cada vegada que observo com el poder corromp, com una trona i una poltrona són capaces de fer miques uns ideals. Continuant amb l’al·lèrgia, en tinc als maltractadors que atonyinen les seves parelles fins, en alguns desgraciats casos, a la mort. I també a aquells que per guanyar diners són capaços de trepitjar les persones, de convertir-les en esclaves de les seves ànsies monetàries. Per no parlar de la grandíssima al·lèrgia d’aquells que per tenir un color de pell diferent d’altres persones es creuen superiors a la resta de gent del planeta; i tres quarts del mateix amb els que discriminen les persones per la seva orientació sexual o religiosa. I per no citar aquells/es que maltracten impunement el planeta, la natura, la mare terra. Sí company/es, fa temps que tinc al·lèrgia, que malauradament, no és primaveral, sinó perpètua . A ve...

Sí, avui ja és el dia de la revetlla de Sant Joan, segons la tradició, la nit més curta de l’any. Arreu del país cremaran fogueres, esclataran petards, dansarà la gent, i a Ciutadella, també ho faran els cavalls. Una festa per celebrar els solstici d’estiu, la nit en la qual es cremen coses velles i inservibles per deixar pas a una nova època. Tradició ancestral, la nit en la qual les bruixes (sovint arrecerades de les mirades, amagades en indrets tant màgics i recòndits com el Pedraforca) surten a celebrar els seus rituals, a dansar al voltant del foc, a viure la màgia. I la flama del Canigó, que s’estendrà arreu dels Països Catalans serà l’espurna que encendrà milers de focs d’arreu del país, focs que tan de bo serveixin per il·luminar el camí cap a la llibertat del meu poble! I és que després de la revetlla, arriba Sant Joan, la diada nacional dels Països Catalans! http://ca.wikipedia.org/wiki/Nit_de_Sant_Joan (una petita explicació sobre la revetlla!) ( http://www.youtube.com/watc...

Demà ben d’hora al matí, agafaré una avió i... Alemanya! Ja fa gairebé un parell d’anyets que vaig visitar per primera volta aquest país del centre d’Europa, país partit durant una bona colla d’anys després de la finalització de la segona guerra Mundial. Primera estació, Hidelberg, a la vall de riu Neckar, ciutat famosa pel seu imponent castell, cap al sud del país. I després... a l’aventura. Tres dies no donen per molt, però sí per fer un petit tast de la pàtria de Goethe! I quines ganes que en tinc!

Aquests dies, en retornar al poble d’on sóc oriünda vaig copsant el canvi de color dels camps. Aquell blat que he vist néixer al llarg dels mesos, créixer de color verd esplendorós, s’està convertint en color d’or. La pluja, la mare terra, l’aire, tots han contribuït a transformar els colors. I entre el verd i el groc he pogut observar una bona colla de colors, com ara els grocs i els vermells, per no parlar d’algun blau esgarriat, que han fet companyia als bris de blat mentre anaven creixent. Canvi de colors, final de primavera, inici de l’estiu!

La setmana passada va ser la festa d’un barri de Girona. Música en directe, una plaça plena i ballarusca fins a la matinada. Cervesa per aquí, xarrup de moscatell per allà, gent de diverses procedències unides per una nit de companyonia i gresca. I enmig de tots, un grup de gent disminuïda, entre els quals em vaig fixar amb una noia que cantava a cor que vols la cançó “Més que la meva sang” de Lax’n Busto. Sincerament em vaig emocionar amb la passió i la il·lusió encomanadissa que la noia em va transmetre amb els seus cants i balls. I per rememorar aquells instants, la cançó (que per cert m’encanta!). http://www.youtube.com/watch?v=KNwNeA5KCJY

Aquest juny torna a ser infaust. Ja fa uns quants anys, també en un mes de juny, l'àvia Remei i l'avi Àngel van marxar físicament. Llei de vida, sí, però que no deixa de ser dolorosa, aquesta llei no escrita. Però de nou, aquest juny he tingut una altra pèrdua. Una companya, la meva gosseta Nina, la meva Nina, que feia quatre anyets que m'acompanyava pel camí de la vida. Un petit ca negre i blanc, carinyosa com mai he tingut cap altre gosseta. Orfe de mare des de les tres setmanes de vida, la vam criar amb biberó. I la petita va anar creixent i mai et deixava. Pujava a l'habitació a fer un cop d'ull a veure si hi eres quan feia molta estona que no et veia. Si estaves asseguda, es posava a la falda a fer-hi una becaina, o en les llargues passejades pel bosc, innamovible d'entre les meves cames. Però aquest cap de setmana la Nina també va deixar de ser-hi físicament. Una petita gosseta, intel·ligent com poques, que m'ha deixat una petjada que em costarà d'...

El despertador sona. Són dos quarts de vuit d’un dia qualsevol. Faig una mica el mandrós, malgrat que el temps se’m tira al damunt i cada dia arribo just a la feina. Al meu costat l’Anna gruny, mentre ja es posa de peus a terra, una manera ben suau de dir-me que m’aixequi. Es fica ràpidament a la dutxa del petit estudi que compartim. Tot i que no som parella, ho semblem. Compartim habitacle i llit, amistats i festes, però res més. Ni un únic clau en els 30 anys que fa que ens coneixem. Ella fa poc que s’ha separat del seu marit... després d’un matrimoni d’un any en el qual vaig fer de testimoni Amb l’Anna fa molts anys que ens coneixem, des de la infantesa, i en aquests moments dolorosos ens hem ajuntat. Ella està a l’atur i jo conservo encara la feina, malgrat que el sou no fa pas tirar coets. I jo fa dos anys que estic solter des que l’Elsa em va deixar per un de més madur... L’Anna està a l’atur, s’està separant i els advocats se li mengen el minso sou que cobra com a prestació d’at...

Ja s’ha engegat la Patum. Berga i el Berguedà bullen. La plaça de Sant Pere, tant minúscula però tanmateix tant gran, està de festa. La nit passada ja van sortir els nans, l’Àliga, les Guites, els gegants... Silenci sepulcral en la majestuosa dansa de l’Àliga. Ulls plens d’espurnes, ja sigui d’emoció, d’il·lusió o de goig. El foc esdevé el protagonista de la nit, la gent giravolta al ritme de l’orquestra. Grans i xics, units per aquesta festa, patrimoni immaterial de la Humanitat. I per fi, el salt de plens, a on el foc exalta els ànims, la nit s’il·lumina talment com si fos el dia... Ja és Patum! http://www.youtube.com/watch?v=JLp_OCmx16g (cançó dels Strombers dedicada a la Patum!)

El passat cap de setmana es van celebrar eleccions al Parlament europeu. Vaig quedar esgarrifada en veure els resultats: la dreta s’ha imposat clarament a la majoria d’estats que formen part de l’UE. I a Catalunya i a l’Estat espanyol, tupinada i desgavell total amb algunes formacions polítiques. A on és la vertadera democràcia? Torna l’anacronisme, tornen les pors? Bipartidisme a nivell europeu, entre esquerres i dretes. Què passarà amb una Europa dominada per les dretes? Es revifarà el capitalisme salvatge? I els immigrants? I les polítiques socials? Vertaderament, amb els resultats d’aquestes eleccions se’m plantegen uns quants i inquietants interrogants... Aquesta no és la meva Europa, la meva Europa és la de les persones i els pobles lliures!

Felicitats USAP! La USAP de Perpinyà ha aconseguit el títol de lliga de rugbi! Per fi, després de 54 anys sense cap títol, l’equip nord-català, que té com a himne a més de l’”allez USAP allez”, la cançó “L’estaca” de Lluís Llach, s’ha aconseguit la seva setena lliga. Boniques imatges del centre de Perpinyà, de la zona del Castellet, plena a vessar de gent que celebrava la victòria del seu equip, amb multitud de senyeres volant al vent. A Perpinyà, la USAP és molt més que un club de rugbi, és un sentiment incrustat a la ciutat i la regió. En moltes de les ocasions que he pogut visitar aquest racó del meu país, sempre he acabat trobant algú amb algun distintiu de la USAP: una samarreta, una gorra, un motxilla. La USAP, una via per aglutinar el sentiment català de Perpinyà i voltants ha guanyat! Felicitats campions! Visca la USAP i la Catalunya Nord!

Dissabte al matí. Tràfec sense aturador, fins que poc abans del migdia, moment de màxima esplendor de l’astre rei, un mare i un fill es retroben. I el fill amb la germana. Pell de gallina s’escampa per tot el cos. Llàgrimes dissimulades darrere les ulleres de sol. Poc després, el fill es casarà. La cara de la mare i la germana irradiant felicitat. La de la núvia, una estranya barreja de nervis, emoció i astorament. Impagable moment. I els rostres dels amics i familiars fan de públic feliç a l’espectacle. Després d’una emotiva i alegre cerimònia, reunió per compartir la unió de dos persones encantadores, envoltats per amics amb qui compartir confidències i sentiments d’amistat i d’amor. Un jorn rodó per dues persones ben especials i també per mi, per poder ser còmplice i espectadora d’una explosió de sentiments inoblidable. Gràcies!

Dies endarrere, vaig descobrir aquest poema del mestre Joan Maragall, "Nodreix l'amor". Preciós! Nodreix l’amor Nodreix l’amor de pensaments i absència, i així traurà meravellosa flor; menysprea el pas de tota complacència que no et vinga per via del dolor. No esperis altre do que el de tes llàgrimes ni vulles més consol que els teus sospirs: la paraula millor la tens a l’ànima, i el bes més dolç te’l daren els zefirs. Mai seria l’aimada en sa presència Com és ara en la teva adoració. Nodreix l’amor de pensaments i absència, i així traurà meravellosa flor.

Sis anys enrere, en una ciutat de bars, cels i ones, dues ànimes es trobaren. Una vinguda de la bonica comarca de la Selva, l’altre de la pàtria de Víctor Jara. Entre poemes començà una bonica vida comuna que poc després es traslladà a la ciutat de l’Onyar; allí a aquesta trajectòria s’hi va unir en Hamlet. I sí, els anys han anat passant i demà serà un gran dia. Per molt que sigui un tràmit burocràtic, demà serà la festa de l’amor de l’Annita i en Jorge. Gràcies per tots aquests anys d’amistat, poemes i aventures al vostre costat. I que per molts anys ho puguem compartir! Felicitats macos!

Dimarts passat fou un dia ben curiós. Un dia de retrobaments amb persones que han influït molt en la meva educació. Primer vaig trobar l'Eduard, casualment, en un bar. L'Eduard havia estat le meu professor de llengües a primària i també el professor que ens acompanyà al viatge de final de curs a Mallorca amb tota la classe de vuitè d'EGB. Feia 14 anys que no el veia, gairebé tota una vida. I ara resulta que treballem al mateix edifici, de manera que vam quedar per retrobar-nos ben aviat. No prou contenta amb aquesta sorpresa, al cap de 3 hores em vaig trobar la Rosa, també professora meva de llengües, però en aquest cas a l'institut. I també la professora que ens acompanyà al viatge de final de curs a segona de batxillerat a Amsterdam i París. Amb ella també vaig fer petar la xerrada una bona estona, em va explicar els seus projectes de futur immediats i vam recordar vells temps. I per acabar la jornada de retrobaments amb ensenyats, la Pilar, la professora de Química i...

Sí aquest diumenge toca nova cita amb les urnes. Aquest cop, per escollir els representants al Parlament Europeu. Sincerament, però, Europa em queda lluny. Hauria de ser un referent per un país que vol ser lliure, però les institucions crec que estan poc properes als ciutadans. I encara més, hi ha una cosa que em fot molt d’Europa: aquest parlament pel qual he d’anar a votar té vetat el català, amb la connivència d’alguns diputats escollits des d’aquest racó de terra, el meu país. Aniré a votar? Diumenge m’ho pensaré... (amb el permís de la ressaca...)

HORA Les parpelles ja es desclouen, mandroses. Mantenen un combat interior: El cap els mana obrir-se, L’ànima les vol tancar de nou. Vol romandre al país dels somnis Surar damunt d’un paisatge verd Perdre’s en el blau del mar Emmenar-se de vida onírica Viure en llibertat Però guanyen les parpelles, valentes. I es tanquen els somnis. Recomença el dia. Mira’m als ulls Ha arribat l’hora de transformar la utopia en tangibilitat

El Barça ha estat tricampió: Copa, Lliga i Champions. L’últim títol va arribar dimecres passat. I a més de l’alegria com a culé que sóc, em va commoure una altra cosa: la unió que poden provocar uns colors. A vegades és difícil de comprendre com un esport pot provocar tanta passió i tantes controvèrsies, però la màgia rau en això no? Que es perdi la racionalitat J. Doncs dimecres passat Girona era la viva imatge de la multiculturalitat: blancs, negres, magrebins, asiàtics cridant a cor que vols “Visca el Barça” (tot i que també m’hauria agradat sentir més vegades darrera d’aquesta frase un “Visca Catalunya”). I lluny d’aquesta terra, a Palestina, malgrat que en llocs separats, uns quants israelians i palestins oblidaren per unes hores les seves disputes i es centraren a celebrar la victòria del F.C. Barcelona. I retornant a la ciutat de l’Onyar, imatges d’infants amb cares espaordides, somriures per a qualsevol fotesa, clàxons sonants i gent celebrant un triplet històric. Tan de bo que...