Xat (un conte)

La vaig conèixer gràcies a una amiga comuna. Amb això de les xarxes socials, em va agregar al ja conegut Facebook a través de l’Àstrid, la nostra amiga en comú. I de sobte, un dia m’obrí el xat i iniciàrem conversa. De què coneixíem cadascú l’Àstrid, que si tal, que si qual... M’explicà que devia ser una bona persona si era amiga de l’Àstrid, que sent tan bona noia com és la nostra amiga comuna només pot relacionar-se amb bona gent. I sense saber gaire com va anar la cosa, entràrem en terrenys més íntims, més pantanosos. La confiança augmentà gradualment i un dia qualsevol, després d’un mes de xatejar gairebé diàriament, em comentà que feia dies que no tenia relacions sexuals i que ho trobava a faltar. Que el seu company l’havia deixada no feia molt i que enyorava que la seva llengua afilada es passegés per la seva espinada. O que les mans li engaltessin les natges i els dits s’esmunyissin cap a l’entrecuix. Les meves mans eren incapaces d’articular paraules; veient la meva manca de resposta, em demanà perdó per aquell moment de debilitat. Li vaig contestar que no passava res, que m’agradava que em tingués confiança malgrat no ens coneguéssim personalment. I aquí acabà la conversa. Un parell de dies després, veient que en les diàries connexions a la xarxa, ella no em deia res, em vaig llençar jo a parlar-li. I sense gaire dilació li vaig deixar anar tot un seguit de fantasies desitjades i/o realitzades. Li vaig engaltar que gaudia salvatgement menjant de l’entrecuix de la meva parella, que em sadollava la set amb la seva excitació, que em delia per refregar el meu cos amb la persona que tenia al costat... I aquell dia fou ella qui callà. Cap resposta a les meves fantasies escrites sobre la pantalla. Però l’endemà fou ella qui endegà de nou la conversa sexual. I dic conversa perquè aquell tercer dia realment ho fou. No fou un monòleg internauta, sinó una conversa en tota regla. Saltà ella dient que m’havia imaginat la cara més enllà de la flor que tenia com a fotografia identificativa. Que s’havia imaginat el meu penis dins la seva boca, que m’havia llepat a la soca dels ous. Els seus pits havien estat els instruments d’un massatge per tot el cos. La meva resposta pujada de to no es feu esperar: m’havia imaginat menjant-li el conillet, sacsejant-li els pits amb la boca, mossegant-li l’orella, lligant-la amb un mocador de seda al voral del llit, fent-la estremir de plaer, sospirant-li a l’orella fins a fer-la córrer. I vet aquí què em respongué: em deleixo per fer-te vessar la llet; tu tries: amb els dits, amb els palmells de la mà, amb la boca, amb les mamelles, cavalcant sobre tu... I aquí, enlloc d’una correguda virtual em sobrevingué una ploranera brutal. Ras. Vaig tancar la pantalla. Ella havia imaginat el meu cos complert. Un cos d’home. La flor de la pantalla i el pseudònim; inequívocs equívocs Tinc cos i ment de dona. L’endemà li vaig confessar. I des d’aquell dia del seu Facebook ella em va esborrar. I només em queda refregar el meu mont de Venus amb un coixí amb olor de menta (que així vaig més calenta!) somniat menjar la seva pomme de terre.