Remuntant la carena


Remuntant la carena

Un vent enverinat m’empeny avall,
Però forçudes, les cames,
el contradiuen.
I corren amunt

Genolls fatigats,
Pedres entrepassegadores
Respiració feixuga,
I ànims exaltats

El cim ja és proper
Però una ràfega infernal,
Fa trontollar el destí
Però em cal el pas final

I sí, el faig.
L’horitzó utòpic ja no ho és
El pic final ja és realitat

L’he assolit,
Per fi
En nom de la llibertat

Comentaris

estrip ha dit…
i un cop a dalt, toca baixar sans i estalvis,i enamorar-nos d'una altra carena per remuntar, i així anar construint la nostra serralada interior.
Evita ha dit…
I tant estrip! Pujar al cim, gaudir del que ens ofereix i buscar-ne un altre per a tornar creixent!
Gràcies pel comentari!

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís