Redescobrint Catalunya (II): el congost de Montrebei

Feia ja temps que tenia ganes de visitar aquesta meravella natural, frontera entre Catalunya i la Franja, un petit paradís creat amb l’obstinada força de les aigües del riu Noguera Ribagorçana. Un preciós passeig, fet des de la banda de Corçà, per observar l’abisme, sentint de fons la remor de les aigües turbulentes per la llera del riu. Caminar pel bosc, observant les aigües turqueses del pantà de Canelles, pujar a una petita cova a on algunes excavacions arqueològiques posen de manifest que en aquell bell paratge ja hi habitaven des del Neolític. I tota aquesta tranquil·litat coronada amb el vol majestuós dels rapinyaires, sobretot el trencalòs, observant impertèrrit des de les altures, deixant-se endur per les corrents tèrmiques mentre somriu indolent als fatigats excursionistes, embadalits per la bellesa dels cingles...
Quina meravella que tenim prop de casa! Per repetir!
(Foto del Congost, amb al Noguera Ribagorçana baixant...)

Comentaris

Oriol ha dit…
No se si encara l'he descobert del tot la Catalunya natal, però el que si que he redescobert ha estat la Itàlia nord, en deixo aquestes fotos, testimoni d'una gran experiència, les imatges del viatge les reservo en la ment en forma de vivència única.

http://www.flickr.com/photos/oriolgruart/

És impossible deixar de voltar i revoltar la nostre Catalunya, és la nostre droga.
17 d’abril del 2009, a les 17:00
Evita ha dit…
Oriol!
Merci pel comentari, m'ha agradat molt això que Catalunya és com una droga :-)
I també he visitat les teves fotos amb els escrits, sobretot la que té l'escrit de l'Antoni Clapés.
Ens veiem aviat!
Cuida't
Evita
17 d’abril del 2009, a les 21:03
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació