Deumil.cat (i II)

Dissabte passat va ser una festa. Una festa de la catalanitat i a Brussel·les, la ciutat seu de la Unió Europea. Milers de catalans vinguts d’arreu del planeta ( i per més inri, alguns que viuen fora del país per culpa del maleït exili de la Guerra Civil) es van manifestar per demanar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Gent de totes les edats, avis que han viscut la postguerra i que van fer tot un llarg camí per continuar reclamant allò pel qual han lluitat durant tota la seva vida. Infants amb la senyera pintada, cantant l’himne del nostre país. Pell de gallina en veure les imatges (per cert, bastant silenciades per la televisió pública del país... Ara m’agradaria preguntar-li a aquell diputat socialista del qual prefereixo no recordar ni el nom a on és la crosta nacionalista que tant va predicar temps endarrere...). Un pas més. Europa ha de saber clarament que existim. Que som i que volem ser. I que allí hi van ser uns quants milers. Però que encara que no hi fóssim físicament, som molts més que reclamem el dret de ser un país lliure en un món més lliure. I més que mai, malgrat que sigui repetitiva, GUANYAREM!