Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
De l’oncle Narcís en vaig parlar fa uns dies. Era el germà de la meva àvia Remei, l’únic que li va quedar viu després de que la resta d’infants que els meus besavis engendraren, morissin. Ell també es va enrolar a les tropes republicanes i va ser destinat a la batalla de l’Ebre. Poca cosa en sé de la seva història, només que gràcies a un veí del poble que anava amb ell, quan havien de creuar l’Ebre, sembla que l’oncle no ho va aconseguir, mentre que el veí de l’oncle sí. Suposo que alguna bala li segà la vida i també en part la de la meva àvia Remei, que sempre l’enyorà, per bé que mai tampoc fou molt explícita en explicar els detalls d’aquells dies, suposo que per no obrir una ferida que mai cicatritzà. Espero, i continuo lluitant per saber a on són les restes de l’oncle Narcís. Per tu també, un petó!
Comentaris