evita

Avui és Sant Silvestre (dia de l’home dels nassos), jorn que marca el final d’un any. 365 dies en els quals la vida no s’ha aturat, ans al contrari, ha seguit el seu camí indefectible. Un any ple de noves sorpreses, aventures, amistats, noves vides. I la sort de poder viure-ho, al costat dels qui m’estimo. Un any dur en alguns moments, però ple d’aprenentatges pel camí de la vida, per continuar caminant cap a Ítaca. Bon any 2009, ple de salut, alegria i felicitat! De tot cor!

La franja de Gaza és brutalment bombardejada. Imatges impactants de centenars de morts, infants que ja mai més, desgraciadament veuran la llum. Famílies destrossades, vides truncades i destins que ja mai més ho seran. I mentrestant la majoria del món calla. I Israel continua llençant impunement les seves maleïdes bombes. Un genocidi encobert, amb la complicitat internacional. Un poble, el palestí, que busca la llibertat (per bé que no sempre amb els mètodes més ortodoxos, per desgràcia...), però un poble opressor, Israel, que no s’atura davant de res ni de ningú. Quin final d’any tant trist... Per a totes i tots aquells que estan patint, una forta abraçada i que el 2009, sigui, per fi, l’any de la Pau.

Recorrent els viaranys de la memòria i els llibres de primària, he retrobat aquet poema de Joan Oliver, Pere Quart. La vaca suïssa Quan jo m'embranco en una causa justa com en Tell sóc adusta i arrogant: prou, s'ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta! La meva sang no peix la noia flaca ni s’amistança amb el cafè pudent. Vós no sou qui per grapejar una vaca, ni un àngel que baixés expressament. Encara us resta la indefensa cabra, que sempre ha tingut l’ànima d’esclau. A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau Doncs ja ho sabeu! He pres el determini, L’he bramulat per comes i fondals I no espereu que me’n desencamini La llepolia d’un manat d’alfals Que jo mateixa, si no fos tan llega, En lletra clara contaria el fet, Temps era temps hi hagué una vaca cega: Jo sóc la vaca de la mala llet.

Avui juga la selecció, la meva veritable selecció (bé, encara m’agradaria més que fos la selecció dels Països Catalans,...). El partit anual de costellada. Tan de bo ben aviat Catalunya pugui jugar oficialment a les diferents competicions, però mentrestant, cal seguir lluitant per la dignitat del nostre poble, perquè som un nació, perquè tenim una selecció. I per molts jutges que s’hi vulguin ficar, per molts pals a les rodes, Catalunya és una nació i com a tal, ha de tenir una selecció! Una nació, una selecció!

Per un dia gris com avui, i acompanyat el sentiment que a vegades es fa present, aquest poema de Pere Guisset... Solitud Pas un buf de vent, el cel es clar, cap núvol ! Triomfant, orgullós, s'enlaire el sol, Acariciant d'un primer raig, el vell Canigó, Graciós, fent en passant, al Neulos, un petó ! Tot és vida salva, tot és esplendor, Sol ixen sense núvols, tot és claror, Resplendent, superb, anunciador d'un dia meravellós. Per què, pel vell, tot és entristit, ombriu i dolorós? Altorn seu, alegrament, es desperta la naturalesa, Un gall saluda l'Albera encesa. Lluny, d'un ramat dringuen les campanetes, A cel, giravolten les ràpids orenetes L'herba escorre l'aigulèra de la nit Tot és goig, el jaupet del ca, com del pastor, el crit ! Dins el boscam, feliç, refila un ocell ! Per què doncs, tot és ombriu i dolorós pel vell ? Majestuosament el sol fa el seu camí reial, Il·luminant ara, muntanya i riberal, Amanyagant rialler la llebre que jau, Sortint, fent li pess...

Ho han tornat a fer! Els poders fàctics de l’Estat espanyol, l’estat opressor han prohibit el lema d’una nació, una selecció! Senzillament increïble; segons el jutge aquest lema no es pot utilitzar perquè té connotacions polítiques! Com si no fossin polítiques les raons per les quals els del PP i Ciudadanos van portar aquest lema als jutjats. Fàstic em fan aquest hipòcrites. I per continuar, la cosa no es queda aquí: de fora vingueren i de casa ens tragueren: els de la federació internacional de rugbi, de la qual la federació catalana n’és membre fundacional, han expulsat la federació catalana a instàncies de l’espanyola. No tinc ganes de donar més voltes a aquesta conxorxa. Això és realment la democràcia o una gran fal·làcia? Però no em taparan la veu i mentre la vida m’ho permeti, amb tota la il·lusió i força, continuaré cridant: Una nació, una selecció!

És Nadal, dia de felicitat però a la meva taula hi mancaran unes persones que em van ensenyar molt de la vida. Però malgrat tot, és llei de vida que uns marxin i altres vinguin. Sigueu on sigueu, feliç Nadal. I gràcies perquè la vida em permet tenir la meva gent al meu costat un dia com avui: la meva família i els meus amics!

Aquesta nit molts infants estaran expectants per fer cagar el tió. Picaran emocionats un tronc per tal que els hi cagui joguines o llaminadures. I em ve a la ment quan era una nena que picava el tronc que havia alimentat amb il.lusió durant els dies previs. I amb els avis observant com els néts gaudien de la màgia. Espero que aquesta nit de Nadal el tió cagui tones de felicitat als infants i els que no ho són. I que també al poble germà d’Euskal Herria, l’Olentzero baixi de les muntanyes amb el mateix propòsit...Bon Nadal, de tot cor!

Relacionat amb la jornada de la cançó als Països Catalans, avui em ve molt de gust un poema de Pere Capellà musicat per Biel Majoral... No calen paraules, només deixar fluir el sentiment... Jo sóc català Enmig de la mar s’aixeca ma terra fins tocar el cel que es besa en la serra banderes de blau jo sóc balear jo sóc de mallorca català insular. Tot el meu passat, que la història allunya, el tenyeix de glòria la gran Catalunya en les arrels profundes de la meva gent un conqueridor portà proa al vent la nau que a Salou deixà ses amarres seguint la bandera de les quatre barres. Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat. Jo sóc de la raça vella i gegantina que espantà del mar la gent serraïna jo sóc de la pàtria dels agermanats Joanot Colom vells avantpassats defensors heroics de tradicions que en sang ofegaren Àustries i Borbons. Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat. Herois de Mallorca herois catalans que en les hores gre...

Dissabte a la vesprada vaig tenir la immensa sort de poder assistir a la casa de cultura de Girona al concert de cloenda d’una jornada de reflexió sobre Cançó i Països Catalans. A la sala, malauradament, no hi havia molta gent, però sí molt amor i passió per la cançó i el país. La veu del poeta Sebastià Samsó va deixar pas a un recital memorable de Biel Majoral, amb una força increïble, acompanyat a la guitarra del seu fill Jordi. Seguidament va ser el torn del valencià Pau Alabajos que gairebé va fer plorar la sala. I per acabar, després d’algunes encertadíssimes actuacions no previstes en el programa, Carles Belda clogué l’acte. Em vaig emocionar moltíssim en veure la vitalitat dels Països Catalans, la força de saber que no estem sols i que segur que junts ho aconseguirem. Senzillament, increïble!

Mester d’amor Si en saps el pler no estalviïs el bes, Que el goig d’amar no comporta mesura Deixa’t besar, i tu besa després Que és sempre als llavis que l’amor perdura No besis, no, com l’esclau i el creient, Mes no vianant a la font regalada; Deixa’t besar –sacrifici fervent- Com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans, Sense altre fruit que l’oreig en ta galta? Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, Amant o amada –la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: Besa en el colla, la més bella contrada. Deixa’t besar I si et quedava l’enyor Besa de nou, que la vida és comptada.

Del viatge que vaig fer a Holanda, a part de molt bons records, també me n’han quedat un grapat d’històries interessantíssimes que parlen de la solidaritat. Durant el tour per Amsterdam, la guia ens va parlar d’un personatge fins aquell moment per a mi del tot desconegut: Multatuli, pseudònim de l’escriptor Eduard Douwes Dekker. Multatuli es va fer famós pel llibre Max Havelaar, en el qual denuncia els abusos del colonialisme holandès a Indonèsia (a on és àmpliament venerat). Multatuli treballava a Indonèsia pel govern holandès, però escandalitzat pel tot els abusos que contemplava diàriament va escriure el llibre per denunciar-ho, fet que li comportà el desterrament cap a la seva Holanda natal. Un exemple d’aquells que no callen davant de les injustícies malgrat que això els comporti perdre la seva feina i ser sistemàticament humilitats. Tan de bo en el món apareixien cada dia més Multatulis! Per a més informació, http://es.wikipedia.org/wiki/Multatuli i http://en.wikipedia.org/wiki/...

Llàgrimes de ràbia i d’impotència són les que van negar els meus ulls el passat cap de setmana. Feia dies que no anava a fer un passeig pels boscos del voltant de casa els meus pares, acompanyada dels gossets. M’encanta perdre’m pels senders, enmig dels pins, cercar algun bolet... però aquest cap de setmana aquesta estona idíl·lica es trencà irremediablement. Davant dels ulls s’aixequen majestuoses i fastigoses la torres de la MAT, trencant una visió de la natura fins fa poc gairebé verge. Els camps esqueixats, la terra ferida, el treball de generacions embrutat per aquells qui diuen ser els nostres governants que ens escolten i ens respecten. Si de debò ho fessin, dels meus ulls no n’haurien caigut llàgrimes de desencís... Però cal continuar lluitant perquè el territori no es torni a veure esqueixat per aquesta aberració que és la MAT!

DIC PROU Dic prou a la por Dic prou a les mentides Dic prou a la renúncia Dic prou al tèrbol passat Dic prou a l’angoixa Dic prou al sistema preponderant Dic prou a qui em vol enganyar Amb astuts anuncis de plàstic Dic prou a les veus silenciades Dic prou als ulls sense avenir Dic prou a qui em menysprea Únicament per no seguir la corrent I dono la benvinguda al futur Al somriure i a la il·lusió A una nova generació Amb les idees bullint de rebel·lió Obro les mans al demà dits encaixats per la llibertat Somriures de revolta i solidaritat Futur per començar, present per somniar

Sí, hi han tornat. Tanquen repetidors de la televisió catalana al País Valencià. Impunement. I el silenci dels governs. Llibertat d’expressió coartada de nou. Què està passant? Només hi ha una televisió pública que tergiversa sistemàticament les notícies... I amaga vilment les manifestacions d’aquelles i aquells que volen viure en català i no només quedar-se amb la realitat maquillada que els ofereix Canal 9. Però encara que a vegades no ho sembli, som molts, més dels que es pensen, que volem viure plenament en llibertat cultural i idiomàtica. I amb totes les forces i ganes, continuarem lluitant per tenir una societat lliure i veritablement democràtica. Sí la televisió en català al País Valencià! http://www.facebook.com/topic.php?uid=15716624347&topic=6080

Recentment he llegit al diari que el monarca de l’estat espanyol ha amassat una fortuna de més de 2000 milions d’euros, que és una de les 200 persones més riques del planeta. M’he sulfurat, ho reconec. I també he llegit que aquesta persona, que gràcies al dictador Franco va poder continuar encobertament la repressió dissimulada amb el nom de democràcia, ha intervingut perquè una companyia russa pugui comprar Repsol. Quins interessos ocults hi té? Ràbia en veure que entre tots li paguem els capritxos i ell es gasta els diners que cobra com a sou (no sé de què, sincerament) i ell va a matar espècies protegides, li escriuen discursos ignorants. I mentrestant a les perifèries de les ciutats hi ha guetos a on la gent viu al llindar de la pobresa o immersa en ella. No pot dedicar aquest “senyor” una minsa part del sou que entre tots li paguem a ajudar aquells que ell pretesament representa? Fàstic, em fa (i perdó per l’expressió).

Ara feina molts dies que no penjava un poema de la Maria-Mercè Marçal... Avui deixo un preciós poema titulat Cançó del bes sense port ... Cançó del bes sense port L’aigua roba gessamins Al cor de la nit morena Blanca bugada de sal Pels alts terrats de la pena Tu i jo i un bes sense port Com una trena negra Tu i jo un bes sense port En vaixell sense bandera El corb, al fons de l’avenc, Gavines a l’escullera. Carbó d’amor dins dels ulls Com una trena negra Carbó d’amor dins dels ulls I els ulls dins de la tristesa. La tristesa dins la mar, La mar dins la lluna cega. I la lluna al grat al vent Com una trena negra

Diumenge a la tarda. Estirada al sofà, amb la ment espessa... Deu ser la ressaca de la nit d’ahir, plena de ballarusca i ratafia. Alguna que altra arramblada que no va culminar amb res més que decepció. De sobte sona el mòbil... Serà aquell noi que em va demanar el telèfon? Agafo ràpidament l’aparell i veig que l’interlocutor no és el que la ment demanava, sinó la Gemma, una de les meves millors amigues. Després d’explicar-nos de nou les vicissituds de la nit passada (que vam viure juntes, ja ho tenim això les dones, que ens agrada reviure els moments agradables) em pregunta si l’endemà la vull acompanyar a escollir unes ulleres, ja que li han trobat miopia. A contracor (quina mandra!) li dic que sí. Quedem el dia següent a les 6 davant de l’òptica. Entrem i la Gemma es comença a mirar tot el repertori que hi ha! Mare meva! Quina varietat de muntures que existeixen! I quins preus! La Gemma es dedica a provar-se mitja botiga i al final, després de tres quarts d’hora es decideix per una ...

Dissabte vaig tenir la sort d’assistir a una celebració d’unes colònies d’estiu per a avis. Va ser un acte divertit i emotiu, veure que en el fons, si volem, encara conservem un infant a dins. Em vaig mig emocionar en veure l’alegria i els somriures d’aquells que en molts casos han viscut una guerra i una postguerra, que en algun cas la salut els falla una miqueta, però malgrat tot cada any s’ajunten a l’estiu per compartir estones, jocs, excursions, simplement, el temps, les converses, la companyia. Per molt anys que puguin viure aquestes colònies i que no deixin de perdre el somriure, perquè amb el somriure, la revolta de la felicitat! (La imatge correspon a la sala a on se celebrà l'acte)

Demà serà festiu perquè hi ha un llibre anomenat constitució del qual se’n celebra l’aniversari. La constitució espanyola, aquella que anul.la i restringeix la llibertat com ara la de Catalunya. Aquella que encara advoca per la llei sàlica i tants altres anacronismes. Demà seria dia de cremar la constitució espanyola, però com que cremar un llibre per mi és sacrilegi, tot i que sigui paper mullar, avui li demanaré a Sinterklaas, que el transformi en un llibre de la llibertat. Sinterklaas, com una espècie de Reis Mags que el dia 6 de desembre porta regals als nens holandesos. I per demanar màgia que no quedi: mai més ben dit, avui li demano a Sinterklaas un llibre de llibertat i no de restricció, la constitució de la nació catalana!

Fa aproximadament un mes, a Barcelona, es van celebrar unes jornades de nacions sense estat. Eren diverses les presents: els Països Catalans, Euskal Herria, Galiza, Irlanda, Còrsega, Sardenya, Escòcia i Sicília entre altres. Tots aquests territoris tenen en un comú un llarg historial de lluita per la seva llibertat. Representats d’aquests indrets van posar en comú estratègies per aconseguir la llibertat dels pobles. Per sort, he pogut visitar algunes d’aquestes nacions i amb elles comparteixo el seu anhel de llibertat per poder viure les seves cultures plenament. Però encara queda molt camí per a recórrer i molt per aprendre, uns d’altres. Però units fem força per fer un món més lliure, més solidari, més humà. I espero poder visitar de nou tots aquestes nacions, però que siguin nacions amb Estat! Visca la llibertat!

Diumenge al matí, segon i últim dia a l’illa que té com a llengües el sard, el català i l’italià. Un bus ens porta fins a la ciutat de Sàsser (Sassari), bastant abandonada, però amb una preciosa i majestuosa plaça i carrerons indestriables. El camí cap a la ciutat és agradable, amb un bonic paisatge que em recorda molt a Còrsega. Passem el que queda de matí descobrint carrerons i més carrerons i també ens encantem amb la preciositat de la catedral. Després de dinar, una última estirada de cames... I el dia per a molt més ja no dóna, les hores es van escolant i amb elles, la tornada vers la catalana terra. Fins a la pròxima Sardenya! (La foto correspon a una font del centre de Sàsser)

Divendres al vespre, avió cap a l’illa mediterrània... Arribada una mica plujosa a la veïna de Còrsega. Autobús i cap a descansar... Dissabte al matí, amb el vaivé de les ones com a música de fons, ens dirigim cap a la ciutat antiga. Passejada entre carrerons malmesos però que conserven l’encant i la màgia, la història en cadascuna de les seves pedres, en cada racó. Torres i passejos es van donant la mà, acompanyats de múltiples esglésies. I mentrestant les ones xoquen violentament contra els murs, furiosa Mediterrània que sembla escopir escuma de ràbia contra tots aquells que no la cuiden. La pluja va apareixent de manera intermitent, però no impedeix que testem el deliciós turró de Sardenya... i així van passant les hores. La fosca es fa present i amb ella una violenta tempesta que ens fa recloure a sopluig... L’Alguer, ciutat catalana de Sardenya, un territori dels Països Catalans mar enllà. I em va agradar molt observar un monument que hi ha enmig d’una plaça i del qual en penjo la...

Un poema del colomenc Salvador Espriu que diu moltíssimes coses: El meu poble i jo El meu poble i jo Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo Una tal lliçó hem hagut d’entendre el meu poble i jo La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.